Cursa dels Nassos (promesa any 2009)

Estropellat, fet malbé, atrotinat, debolit, deteriorat, malmenat, tronat, invàlid, esguerrat, baldat, tolit, esbromat, atrofiat.

3 dies de grip han deixat així Quaranta-i-pic-Man just un dia abans de la Cursa dels Nassos. Actuació lògica, doncs no córrer. Però vaig recollir el dorsal i, com avui em trobo ja només pseudo-agònic, demà prendré la sortida. Perquè em fa il·lusió, perquè estic inscrit, perquè em surt dels tegumens reproductius i, sobretot, perquè és una promesa que em vaig fer el 31 de desembre del 2009, acabar l'any amb aquesta cursa.

De no aparèixer un jamacuc dels grossos, us referiré la cursa l'any que ve. Això sí, no espereu grans marques (l'objectiu -50 queda per la Bombers).

Ah, i bon any, fills meus, bon any...

Post festum pestum

Recordeu "Alien", la peli aquella on una mena de cuc creuat amb un senglar tenia la mania de sortir del cos dels seus hostes pel pit?. Sí?, Doncs comparat amb el que ha passat avui a can Felip V de casa meva és una peli infantil. Per no parlar de les miasmes, que no són un tràiler de l'infern, són l'avern en persona.

Necessito un paleta que, amb dos collons, tiri l'excusat en qüestió i en faci un de nou, que aquest no té remei.

Ai el nadal i sant Esteve...

Llistes i allò de quedar bé

Aquest blog es diu "coses per llegir". És a dir, jo llegeixo coses i us les explico resumidetes per tal que no us exploti el cervell i us ragi nas avall. El diari "Ara" publica la llista dels 15 millors llibres del 2010 segons no sé qui. Dels 15, no n'he llegit cap. N'he postejat més de 30 i cap és en aquesta llista. Vosaltres sabreu, que l'única coincidència és un autor, Txèkhov (el llibre del qual vaig qualificar de merda excusable pel temps passat des de la seva creació). Decidiu si fer cas a una gent que es guanya la vida publicant un diari o a mi, que em limito a dir el que penso i insultar-vos sempre que puc, anormalets del meu cor.

I, fillets meus, si no ens llegim abans de cap d'any, és que teniu un any més per aprendre'n.

Bon Nadal

Primer Nadal com a blogaire. 210 posts. Gairebé 3000 visites (al començar el comptador estava a 0, no com altres, que el posen a 780). El 2 de gener farà un any de la primera entrada i no us he insultat tant com us mereixeu.

D'acord, bon Nadal i bona sortida i millor entrada d'any.

The defecator o sortim a la BBC

Benvolguts amics i germans en l'escatologia; avui és un dia gran. Ahir sortia la paraula "mierda" en aquest blog (en un tamany poc discret) i ara em trobo aquest fascinant reportatge de la BBC sobre "defecators" i "christmas logs" que defequen per la canalla de la casa. Aquí va l'enllaç, altrament dit link.

Caca, cul, merda, pet... com m'agrada aquesta tirada tan guarra que tenim.

Quedem així.

T.S. (ho deixo així per no insultar d'entrada)

Carreguem-nos aquesta relació masoquista que mantenim amb España. Ja ho he dit altres cops, i insisteixo, posat a ser sodomitzat, com a mínim que abans em convidin a sopar i em diguin que guapo i desitjable sóc. Però no, a l'española, a la brava.

Insubmissió, desacatament a la sentència i independència. Que se'n vagin a cagar.

Citant un dels seus grans escriptors (acadèmic de la seva llengua, per més dades) l'insigne Fernando Fernán Gómez:

"A LA MIERDA"

P.S.: que per culpa d'aquesta gentussa em vegi obligat a postejar dos cops en un dia....

Divina providència, o la vetlla d'un poble

"E així fou com, prestos homens i bagatges per millor servei de Nostro Senyor Jesucrist, esperaven les noves que els havien de fer lliures de ses obligacions, s'esdevení l'anunci del nostre bon Rei, que essent-nos com un pare per tots los aquí reunits; que ningú no abandonare feines ni treballs, que prosseguiren ab seus afanys diaris per tal d'engrandir eixa gloriosa nació en nom de Déu e tota sa Cort Celestial, e com a mostra de sa magnanimitat sens parió, ordenà el retorn de les bestretes recaptades a major glòria de sa missió divina."

Que tinc un dècim acabat en 0 i em tornen la pastarrufa. Oéoéoé, oé, oé....

La cosa dels mòbils

El meu contracte de permanència ha vençut. El meu telèfon està catatònic. En vull un de nou, dels guais, d'aquests que fan tantes coses que no em calen, però que necessito desesperadament. La meva companyia em diu que, amb els meus punts, he d'afegir 250 euros per un IPhone. No penso pagar per poder gastar. La conya és que si em dono de baixa, al fer una alta nova, me'l regalen.

No entenc res, però els apòstols tampoc entenien el seu profeta i bé que el van seguir.

Us informaré del meu nou número.

Què difícil és ser tan modern!.

Tàntal 2 (o, tu no volies ser pare?)

El 24 d'octubre vaig reclamar la presència d'un paquiderm especialista en "tap dance". No ha vingut, i si bé això d'una banda comporta un excel·lent estat de conservació de les gònades de Quaranta-i-pic-Man, d'altra implica l'assistència al festival de nadal a l'escola de Mini-jo-Girl. A més, la pèrfida Maitresse que dirigeix la cosa ha canviat el lloc i ja no és a l'església, si no al gimnàs, impedint així les tradicionals fugues parentals aprofitant la confusió. El 24 d'octubre van ser 3 euros per una cervesa. Avui n'hagués pagat 6 per un carajillo. Me'n queden cinc més (festivals, no euros), a més dels 9 de la filla nº 2 (alguns coincidiran, espero).

Ànims Ivan, que jo sempre he sigut molt exagerat (o no).

El caganer, o quan en Joan Amades va dir merda

Ja sé que he parlat molts cops de la merda i els seus derivats en aquests blog; però sóc català i per tant fanàtic de l'escatologia (molt més definitòria per nosaltres com a nació que el pa amb tomàquet). Doncs llegiu l'article "Amb el cul a l'aire" al diari Ara d'avui (un pèl confús, no?). Acabareu d'entendre perquè l'home amb els pantalons als turmells apareix als nostres pessebres, com el caçador amb escopeta i el capellà amb paraigua, que per una vegada l'ajuntament de Barcelona l'ha encertat (el lector de "La Vanguardia" que es queixava potser hauria de reconsiderar la seva carta).

Doncs això, caga el rei i caga el papa, i caga tothom qui endrapa (i el déu que es fa home en una cova n'assumeix tota la misèria, Albert Pla Nualart dixit).

Harry Potter i totes les coses que li passen

Set llibres tamany llamborda. Mags, aprenents de mags, bèsties estranyes, un dolent reconsagrat i unes forces del bé migrades, però decidides a vèncer. Això és la saga d'aquest jove. Fins aquí el resum.

A part dels mons recreats, m'agrada molt el fet que la complexitat dels llibres avanci amb l'edat dels protagonistes. Aclariment: al primer llibre, els nois tenen 11 anys. Per tant, la història és força infantil. Però a mesura que es fan grans les trames es compliquen i es fan més interessants. Per tant, és una entrada fantàstica a la lectura pels nanos de 10 anys.

P.S. Si voleu que els vostres fills es socarrin les neurones llegint merdes infectes sobre els vampirs tan glamurosos com idiotes de la saga "Crepuscle", no els doneu els "Harry Potter". Ja sé que no és Patrick O'Brien, però per algun lloc es comença.

P.P.S. Les pelis són bones i molt fidels als llibres (la 3ª, "El presoner d'Azkaban" és sensacional).

Ivan, quan t'hagis de llevar cada dues hores per donar un bibe, et faran bona companyia.

Fils de sucre

"Paranoica", "criptocomunista", "militant d'Esquerra", "anticapitalista" i d'altres coses no tan boniques s'ha hagut de sentir Estupenda-woman tots aquests anys per defensar això que publica aquest diari que no és tan bo com l'"Ara.cat", però que per ser en castellà no està malament que es diu "La Vanguardia". Que els fabricants fan les coses per a que no durin, entesos?. Que un dia d'aquests faran condons que a la quarta manxada es desfacin, i si bé la majoria no en notareu la diferència, a Quaranta-i-pic-Man li costarà dues caixes (de 12 unitats) la culminació del dèbit conjugal. Apa, multipliqueu (cas que en sabéssiu).

No es que estigui emprenyat, és que vaig prometre insults davant la manca de felicitacions pel post 200. Estàveu avisats.

Message in a bottle

Amor, paz, feliz abrazo, beso, unión, fuerza, ilusión, música, vinos de fábula...

Tot això apareix en el tap de suro d'un Ribera de Duero anomenat "Obra", un vi jove amb tocs de fruita vermella, pocs làctics i el cos suficient com per acompanyar carns. L'etiqueta no és gran cosa, i això és greu perquè a Quaranta-i-pic-Man l'atrauen les etiquetes currades (com les coses brillants a les garses). I tot per 2,50 euros. Que beure bé no sempre és car.

Però deixem-nos de divagacions, què collons fotia jo llegint el tap de suro d'una ampolla de vi?.

Covardia, o els interessos mesquins (tenir pocs collons)

Qui no denuncia una injustícia és un covard. Si a més ho fa per interessos espuris, afegeix a la covardia la mesquinesa. Ser-ne conscient no allibera del sentiment de culpa, però pot oferir alguna disculpa.

Algun dia m'explicaré amb més claredat, o per mitjà de persona interposada, o no.

P.S. Aquest és el post 203 i encara espero la felicitació pels 200 primers. O felicitacions, o insults a dojo per tothom. Vosaltres trieu.

La teranyina

Començat ahir. Acabat avui. La productivitat laboral en grau 1,38 (sobre 150) a l'escala Shit-Merdoff. Com que sóc amic del gran manaia, cap problema.

Flashback amunt, flashforward avall (o a l'inrevés), començo pel final i acabo per les puntes. I quan el lector està a punt de patir un efecte "Lost" (ho acabo com em surt dels collons), pam, tot lligadet, i a més, tot quadra. Aquest paio en sap un niu. És l'amic Jaume Cabré. Ah, i 150 pàgines, que no us hi canseu.

Molt bona, molt recomanable.

P.S. (podria ser un spoiler genèric, si existeixen): si ets el prota, vés encarregant caixa, que d'aquí, com de la vida en general, no en surts viu (aplicable a les altres novel·les del noi aquest).

Senyoria

És la prova definitiva que hi va haver un temps on en Jaume Cabré no era el maníac depressiu autor de "L'ombra de l'eunuc". A "Senyoria" hi ha sexe (a dojo i en formats diversos, del monomando a la multifunció en totes les seves variants). Pel que fa a les cosetes tècniques, doncs personatges ben definits, una ambientació collonuda (et trasllada a la Barcelona del s.XVIII tan ràpid que sembla fàcil de fer).

És anterior a "Pamano" i a "L'ombra de l'eunuc". Per tant, allò que el va convertir en un psicòtic es va esdevenir després de 1.991. Si en voleu saber més, llegiu-lo.

He començat "La teranyina", la primera que va escriure. Segons com, us explicaré què tal. O no.

Cave equo

El joveníssim Padawan de Quaranta-i-pic-Man acaba d'aprendre una dolorosa lliçó.

Lloc: el Bages (de fet és el Moianès, però l'administració no reconeix aquesta comarca com a tal).

Situació: passeig pels boscos que envolten la poua de la Vinyota, on també hi ha una granja amb cavalls i vaques, i per tant, kilòmetres de vailet.

Fets: el Padawan corre i salta pels marges, i veient l'aproximació d'un cavall, decideix bordar i encarar-se a l'equí, tocant (sense adonar-se'n) el vailet (12 volts, 55 ampers de corrent continuu). Descàrrega dolorosíssima, esgarips i lleugera coixesa.

Conclusió: els cavalls tenen extraordinaris poders mentals que els permeten emetre rajos que provoquen gran dolor.

Corol·lari: el jove Padawan fuig dels cavalls, ignorant que el perill ve dels fils electrificats.

Amb aquesta competència, no té gaire mèrit el títol de cúspide de l'evolució.

Militarització

No vull sentir ningú escandalitzar-se perquè als controladors, en lloc de donar-los pel cul, els hagin militaritzat. A mi, com a tota la meva generació, em van militaritzar tot un any i ningú es va queixar.

Recordeu en Ferran VII?, sí, home, el del billar, doncs els controladors li han posat així al govern. Si estàs molt debilitat, desorientat, indecís, necessites un enemic amb qui entaular un combat heroic. Si aquest enemic et provoca sense causa justa i és arrogant i antipàtic, millor. I si disposes dels mitjans legals per esclafar-los, a què estem esperant?.

Els fotran tots al carrer. I ningú farà cap gest. Jo tampoc. Que els bombin.

Propaganda, quin gran concepte!.

Si no vols tallar-te, abans de saltar obre la finestra

Un paio que s'explica i l'entens i et fa entendre que el món (sobretot el financer) està governat per idiotes i cretins. Molts idiotes que són molt cretins alhora (o a l'inrevés).

Apa, feu l'esforç i llegiu aquí (si, és un link, que per això és d'un altre color. Si sou daltònics fixeu-vos que està subratllat (jo mateix pateixo d'acromies, o sigui que sé de què parlo)).

Si algú espera que, tot encarant el pont, faré l'esforç d'avançar-vos alguna coseta de l'entrevista, és que no llegeix aquest bloc de manera regular.

Feliç caravana i recordeu als vostres fills que no es pot respondre "whisky" quan a l'escola els pregunten que mengen els tions.

Reflexions a l'hora de la migdiada

Un consell de franc per a tots vosaltres:

- si mai heu de sortir corrents en pilotes d'algun lloc, no us tapeu la carn d'olla amb les mans, deixant la cara al descobert; tapeu-vos la cara si no voleu que us reconeguin, o es que sou en Nacho Vidal?.

Reflexió: potser seria convenient deixar uns gallumbos a l'escala de l'escena del fets (quin taxista agafarà algú que es tapa la cara mentre corre ventilant-se els teguments reproductius?).

"Cuando Dios está por joder..."

Quaranta-i-pic-Man havia quedat per anar al bar a veure (i beure) el Barça-Madrit. Una hora abans, sospitosos moviments intestinals i antiperistàltics refrenen la sortida. Es presenta el dubte, sortir i arriscar-se a perdre el control dels esfínters o romandre a casa i esperar els crits dels veïns per posar la ràdio. El nostre heroi es queda a casa i, entre arcades, celebra la lliçoneta intentant encertar el vàter.

5-0, i jo amorrat a la cagadora!

Ah, i deixar el públic cantant a capella l'himne mola molt.

Una lectora poc corrent

Si en noranta-sis pàgines un paio és capaç de fer-me veure la reina d'Anglaterra amb tendresa, o be és molt bo o les meves conviccions no són gaire fermes (de fet sóc marxista-Grouchista "aquestes són les meves conviccions, si no li agraden en tinc d'altres").

No penso avançar-vos res, que llavors m'insulteu, així que llegiu-lo (si no voleu gastar, hi ha una mena de magatzems plens de llibres, que s'anomenen biblioteques, on us el deixaran).

A més, penseu que es posarà de moda, i que podeu ser dels primers en llegir-lo i dir allò de "ah, sí, el vaig llegir l'any passat; és divertit, però no n'hi ha per tant", mentre ataqueu frontalment les croquetes (això si us conviden a saraus amb pica-pica).

L'autor? n'Alan Bennett, evidentment.

Ara.cat

Si la secció més esquerranosa i nacional (que no nacionalista, nacional es refereix a un fet, nacionalista a una aspiració; som, diguin el que diguin) del Grup Godó (La Vanguardia i RAC1, bàsicament) es reunissin per fer un diari, farien l'Ara.cat. Seria un bon diari, amb firmes interessants (sense la Rahola ni altres "imprescindibles" tan necessaris com una diarrea el dia que et cases), on fins i tot els encreuats estarien bé, i uns bons humoristes gràfics. Sense horòscop (herència de "El País") que fa garrulo, però força guai. Ah, i grapat, per poder-lo llegir sense problemes al metro. Quan el facin, us aviso.

Ah, que ja l'han fet, i que ha sortit avui, ah, bé...

Mireu-vos-el, és bonic estrenar diari el dia de la "festa de la democràcia" (proposo la castració pel primer que ens obsequii amb la frase més tonta de la dècada).

www.ara.cat

Una mica més d'eleccions

Quaranta-i-pic-Man, en la seva croada (algú té una paraula diferent?) contra l'abstenció, vol rebatre avui allò de "es que no sé a qui votar". Val. Alguna convicció deveu tenir, no? (convicció: convenciment, seguretat, fe, creença). Doncs aquí teniu una coseta que us ajudarà a decidir a qui votar www.elecciones.es. Si sou capaços de contestar 20 preguntes de sí o no, us encerta el partit més proper a les vostres idees. És com les galetes de la fortuna, però rotllo cibernètic.

Va, vinga, aneu a votar, hòstia, que els nostres avis van fer una guerra per no perdre aquest dret.

Escenes d'una campanya

Si algú creia que deixaria passar la campanya electoral sense dir ni piu, tenia raó, però l'Ivan (amic que em coneix els gustos) m'ha fet arribar això. No patiu, que té dibuixets i poca lletra. Aquí teniu l'enllaç.

Ah, i aneu a votar, ni que sigui per veure la cara de mala llet dels pringats de la mesa electoral.

Cabo Trafalgar

Vaig posar a parir l'Arturo Pérez-Reverte pels seus comentaris sobre el cessament del ministre Moratinos, i ho mantinc. Però avui parlem de la seva producció com a escriptor, que si vas a mirar, és tota igual: la sèrie de l'Alatriste, El Húsar, La tabla de Flandes, etc... Tenen ritme, grans descripcions, però tots els personatges són iguals: desgraciats que en el moment en que tot s'ensorra tenen els pebrots ben posats i es fan matar com Déu mana, com dient "con dos cojones y p'alante".

Bàsicament és una mala còpia de les novel·les del Patrick O'Brien (les d'en Jack Aubrey i l'Stephen Maturin), però he llegit moltes coses pitjors. Resumint, és com les pel·lis porno, que són totes iguals, però et posen burro igualment.

Seguim sense tenir paraula (Jean Bouin 2ª part)

52:38:13

Alguna pregunta més?

Jean Bouin

Demà. 10 kilòmetres. 55 minuts o millor. A menys que m'ho passi tant bé corrent que decideixi tardar més.

Queda dit.

És la Jean Bouin, per si no heu llegit el títol. Després d'aquesta, només queda la Cursa dels Nassos (31 de desembre) abans de la mitja marató.

Feed the beast

Llenceu sang al mar i veureu com un estol de taurons apareix del no res. Deixeu una carcassa en un prat i, de cop, estarà tot ple de voltors. Submergiu una vaca a l'Amasones i un núvol de piranyes farà l'aperitiu ben de gust. Res comparable a l'aparició d'un cambrer amb una plata de croquetes en qualsevol acte cultural.

Res?, no. Tenim una gravació en vídeo de com actua la força més devastadora de la natura:

- una turba de iaios excitats amb la paraula "GRATIS"

Mireu i observeu com són capaços de fer desaparèixer 120 paraigües en 37 segons. Observeu també el terror a la mirada del noi que sap que es dirigeix a una mort segura, tot empenyent el carro.

Ah, sí, el link

Spotify (o alguna cosa semblant)

Com que Quaranta-i-pic-Man és una bèstia de costums força previsibles, acostuma a sentir els mateixos programes de ràdio mentre fa veure que es dedica, en cos i ànima, a la seva professió. Entre aquests hi ha "La competència" de RAC1. És molt divertit, però el millor moment del programa és quan apareix el seu Justo Molinero particular; i és espectacular per la seva selecció musical: Los Chichos, La Húngara, Julio Madrid..

Brutal. Cançons políticament incorrectes és dir poc. Us recomano les d'en Julio Madrid. Absolutament impagables.

Apa, us deixo l'enllaç a la seva playlist de l'spotify (com si sabés de què collons estic parlant).

UNESCO 2ª part

Gràcies a tots per les vostres impagables accions i pressions, els castells ja són patrimoni intangible de la humanitat.

Com el cant de la Sibil·la, com el flamenc, com la dieta mediterrània, com la falconeria, com les lluites d'oli (us ho juro),... Que no som pas poca cosa quan ens hi posem, eh?.

Si algú hi té interès, això és el cant de la Sibil·la. Ivan, no t'ho perdis, que canta la Maria del Mar Bonet.

Després de les proves oportunes, el genoll es dóna per curat. La Jean Bouin està garantida.

Onirisme

Si vols quedar bé en una sobretaula, no hi ha res millor que llegir-se una selecció de "La contra" i t'assegures temes de conversa estrambòtics. Personalment, us recomano també que us convertiu en seguidors (estil hooligan, com jo) del gran Garayoa, que es dedica a posar-nos al dia de l'economia borsària en llenguatge accessible i molt divertit. Ja us el vaig recomanar fa mooolt temps, però com que no em feu ni punyeter cas i avui no sabia què escriure, hi he tornat.

Quaranta-i-pic-Man s'ha lesionat (no sabem si de gravetat) al saltar per sobre del sofà de casa perseguint la seva filla (jugant, eh!) i sent perseguit pel seu gos, que l'ha atropellat amb els seus 37 kilos de manera involuntària (n'estic gairebé segur). La Jean Bouin està en perill.

L'equívoc o la decadència

Situació: poble de la Catalunya central (com si fos Wisconsin, però al Moianès).

Època: ahir (per la nit, que ja fa rasca).

Fets: Quaranta-i-pic-Man, arraulit sota l'edredó i fugint dels gèlids peus d'Estupenda Woman, arriba a la conclusió de que ha perdut els súper poders i ja no pot dormir en pilotes sense passar fred. Abatut, rendeix armes i bagatges al fet inapel·lable i decideix que s'haurà de comprar un pijama.

Miracle: al llevar-se, descobreix que l'edredó que hi ha al llit és el de seda (d'estiu, que a Wisconsin també fa fred a l'estiu) i no el de ploma. No caldrà pijama, encara hi ha súper poders, el pijama seguirà sent un element innecessari!.

Només un equívoc, no la decadència.

D'altra banda, Estupenda Woman reclama l'assassinat d'un ós per cobrir-se amb la seva pell, o en el seu defecte, l'encesa d'un foc de proporcions bíbliques sota mateix del llit (normal, té tendència a la congelació).

Mentrestant, Mini-Jo Girl i el seu jove Padawan han dormit amb la calefacció a tota castanya a uns 10 metres del glaciar on jeuen els nostres herois.

Necessitem un climatòleg.

Jaume Roures o què és el poder

Que tothom respiri, que tothom reposi, que no caldrà anar a votar amb la bufanda del Barça posada, en Jaume Roures ha decidit que el Barça-Madrit (amb T, que és com s'ha d'escriure) es jugarà dilluns. Així s'ha desllorigat el nus gordià que impedia mig país dormir tranquil (l'altra meitat no dorm mai bé).

Els polítics (tots) han dit que els sembla collonut, que així ningú patirà. Es pensen que som idiotes (sense interrogant, que és una afirmació). I també es pensen que manen, quan ha quedat clar que qui mana és el senyor Mediapro (A.K.A. Jaume Roures).

Potser els feia por que la gent blaugrana, arrebatada per la passió, acabés votant en Pep Guardiola i demanant que en Carod Rovira jugués d'interior esquerre (Xist!).

Ai, si no fos per ells...

Bossó de Higgs i altres delicatessen

Si us plau, algú pot traduïr-me aquest galimaties klingon a llenguatge humà?. Ho he intentat jo sol, però m'ha rebentat el cervell i m'ha rajat orelles avall. Us agrairé l'ajuda mentre passo la baieta pel teclat.

Ara no sé si he llegit La Vanguardia o El Diari Imperial de Dart Vader.

En el camino

Quan passes pel calaix dels mals endreços de qualsevol llibreria, sempre hi trobes la mateixa amalgama de llibrots "mediàtics" (millor dir-ne merdiàtics) de mig pèl i, de tant en tant, algun llibre que et sona però no has llegit. I en una d'aquestes remenades vaig trobar "En el camino" de Jack Kerouac (si, cony, el beatnik, l'amic de parranda de l'Allen Ginsberg i en William Burroughs), i te'l compres, que no vindrà de 5 euros, que és un clàssic nord-americà dels 50, com "El guardià entre l'ordi". I, llegit, l'efecte és el mateix que amb el d'en Salinger: em sembla gairebé naïf, i no m'acaba d'agradar. Una cosa que sí té és un ritme anfetamínic, però la història no ha suportat els seixanta anys que han passat.

Si voleu acollonir progres al metro, és el vostre llibre, ja que aquest va ser el text de capçalera de tota una generació (la dels nostres pares, que també fumaven maria, bevien com lladres i follaven si podien).

Com són les coses

Parles amb un amic del vídeo per la independència de Vic (amb la cançó dels "Obrint pas") i et diu que clar que l'ha vist i que si jo he vist un vídeo d'en Titot (el dels "Brams", no d'en Nacho Vidal) i li dic que no, no l'he vist; i et diu "hòstia, que canten una cançó meva". Doncs al YouTube poseu "Titot" i cliqueu l'opció "En un poble oprimit" o millor encara, cliqueu AQUÍ.

Ara em direu que la reivindicació nacional no és més divertida amb musiqueta.

El dia que tinguem un estat propi en podríem fer l'himne alternatiu als Segadors (que és molt més avorridot, de bon rotllo, eh?, però és un pel depressiu).

Timeo danaos et dona ferentes

Que, traduït, vindria a ser "Tinc por dels grecs, fins i tot amb regals", i fa referència al cavall de Troia i als regals enverinats.

"Veniu a dinar" i acabes dinant gratis, previ pintar els 35 m2 de sostre i les parets del menjador (en tres colors diferents i dues capes). Total, 7 hores de feina (cal reconèixer que les parets estaven lliures d'obstacles i allisades). Però són bons amics, i a més, ens van convidar a sopar.

Conclusió: no sé si som a diumenge o encara és dimarts.

No ens convideu a dinar en una temporadeta, val?

Wikileaks, o la boina 2.0

Wikileaks és una pàgina on, sistemàticament, apareixen documents secretíssims del Pentàgon i altres ONG's de nivell mundial. Està dirigida per un personatge que va ser hacker i té tot un passat com a antisistema tecnològic.

Aquí no ens cal, ja que substituïm el hacker per un paio que passeja el gos, els ordinadors per fotocòpies i Internet per RAC1. Traduït, que un tio va treure el gos a pixar i va trobar a terra un dossier amb els plans de seguretat per la visita d'en Benet XVI i els va portar a la ràdio (i no a la poli). Números de mòbil dels comandaments de la pasma, situació dels inhibidors de freqüència i altres cosetes sense més importància. Per riallades extres, llegiu AQUÍ.

Doncs això, 2.0.

Prozac o animant el personal

Després de la castanyada ve el pont de la constitució, Nadal, Reis i llavors apareix davant els nostres ressacosos ulls un erm desesperant de tres o quatre mesos a pinyó. Fins quan?, setmana santa, i quan és? doncs vés a saber, que cada any belluga amunt i avall pel calendari. I per què?, perquè els cristians van haver d'improvisar sobre la data de la mort i resurrecció de Jesús. El primer impuls (seguint la seva tradició recicladora d'altres religions) va ser aprofitar la pasqua jueva, però era confús i creava mal rotllo. Al Concili de Nicea (325 AD) es va decidir que seria un diumenge que no coincidís amb els jueus, però resultava confús (més mal rotllo). Però el 525 AD, un dels herois de Quaranta-i-pic-Man, Dionís l'Exigu (monjo, per més senyes), va aportar la solució definitiva:

- seria el diumenge següent a la primera lluna després de l'equinocci de primavera, és a dir, entre el 22 de març i el 25 d'abril. Toma ya!.

Ara agafeu un calendari astronòmic, mireu quan és aquesta lluna i, apa, a reservar viatges.

Addenda:

El nostre admirat Dionís l'Exigu va ser el fenomen, que, a l'establir quan va ser l'any 1 es va basar en el calendari romà (és a dir, pel regnat dels cèsars) i tirant enrere, va arribar a l'any 1. La llàstima és que va oblidar contar els sis anys en què August va regnar amb el nom d'Octavi. Coses que passen, estem al 2016.

Permisos, llicències i altres espècies

Quaranta-i-pic-Man us vol fer una enquesta (facileta, de les de "sí" o "no", que coneix els seus lectors).

1.- Si el bar de sota no té llicència, l'han de tancar?

2.- Si aixequen una casa sense permís, l'han de tirar?

3.- Tothom ha de demanar els permisos pertinents, o n'hi ha que estan exempts?.

Els qui volgueu fer-nos creure que sou gent d'ordre, haureu dit "sí", "sí" i "no hi ha excepcions". Val. Doncs que sabeu que la Sagrada Família no té permís d'obres, ni cap mena de llicència i és il·legal per la seva volumetria descomunal i la seva alçada. A més, és d'un hortera que espanta. I ara què fem? la tirem o la legalitzem?. Jo voto per fer-la caure amb una tuneladora, que queda molt més tecnològic.

I els mossens encara lladren que estan perseguits, com devia ser abans, quan manaven descaradament?.

UNESCO

Aquí ja hem parlat dels castells, la metàfora tribal que representen, l'esport, bla, bla, bla...

A "La contra" d'avui us ho explicaran millor que jo (per tant, extraordinàriament ben explicat).

Petició: apreteu el cul el dia 17, esperant que es converteixin en patrimoni immaterial de la humanitat, a menys que conegueu algú que mani allà i li demaneu directament.

Consulta: les flatulències de les castanyes, formen part del dia de difunts?.

H.G. Wells

Vosaltres, que sou gent formada i llegida, sabeu que si be podem llegir la llengua ibera, no la podem traduir perquè ens falta la "Pedra Rosseta" de torn. Doncs això és el mateix, aquesta dona parla per un mòbil el 1.928, que tothom sap que es va inventar el 1.925, però que va ser mantingut en secret fins el 1.980 per tal de tocar els collons. Va ser el mateix inventor del motor d'aigua, el cotxe plegable i la droga que no enganxa. En el mateix moment en que va anar a l'oficina de patents, va ser sotmès a un rentat de cervell que li va esborrar aquestes bestieses a mà d'una conxorxa de massons, jueus, capitalistes i soviets internacionalistes.

Tenim la prova.

Recordeu pelar les castanyes abans de menjar-vos-les.

Ska

M'agrada la música ska, m'agrada Vic, m'agraden els Obrint Pas, m'agrada que la gent s'ho passi be, m'agrada el vídeo

Balleu, criatures, que encara és gratis...

Jo, que tinc el sentit del ritme d'un tauló de fusta, he ballat.

Banderes dels nostres balcons

Que diu l'ajuntament de Barcelona que posem senyeres als balcons per rebre en Benet XVI (no és una talla mega gran, és 16 en números romans). Que a casa meva l'estelada és al balcó des de ni se sap quan. Que ara les contaran i diran "mira, aquell també va a missa". Que no, que ni missa ni hòsties (Chist!). Que si potser l'hauria de treure fins que el bisbe de Roma hagi marxat. Que quina mandra posar i treure coses. Que el PP està en contra de que siguin senyeres, que mola més l'estanquera o la del Vaticà. Que la bandera es queda, que la vaig posar abans que ells.

Que quin "gasto" de "ques".

Coda: si fem Pare Noel i Reis, perquè no podem fer Halloween i Castanyada?.

P.S.: Sting, noiet meu, no calia l'assassinat simfònic de Police (a menys que ho facis per diners).

Tradicions (la cosa dels braus)

Com que l'Alicia Sánchez Camacho insisteix via T.C., parlarem dels braus, i us parlaré com si tinguéssiu 4 anys, com és com jo entenc les coses:

- els braus són una antiquíssima tradició a Catalunya,

- l'extermini de gent molesta és una antiquíssima tradició a Catalunya (Inquisició, invasions, revenges, almogàvers...)

- el joc a dues bandes és una antiquíssima tradició a Catalunya (en Cambó i la Lliga finançant el general Franco a la guerra civil)

No m'agraden els braus, em fa molta mandra liquidar gent, en Cambó i la Lliga no eren si no burgesos dels de sempre (gente de orden), que només parlaven català amb la minyona.

Foteu-vos aquestes tradicions per via anal.

De tot el personal que ha sortit per la tele parlant, només un m'ha interessat, el ramader que m'ha ensenyat que la paraula "resabiado" en català es diu "avisat".

M'interessen coses estranyes, ja ho sé.

"A la mierda!", va dir Fernando Fernán Gómez.

España cañí

Un septuagenari que es vanta d'haver-se "trajinado" dues menors (fa quaranta anys, això sí), un sexagenari que diu que l'exministre d'exteriors és "un mierda" per plorar a l'hora de deixar el càrrec. Què dir?

En Sánchez Dragó (sexe amb menors) ara diu que va exagerar, que no, que era per fer més interessant la novel·la; fantasiosament malalt.

En Pérez Reverte (insults a polítics) diu que sí, que què passa, que merda el ministre i merdes tots els altres; quixotesc "Mantenella e no enmendalla".

Ja es deia que "un español, donde no llega con la punta de la espada, llega con la punta de la polla".

Testosterona.

I ens obliguen a compartir passaport amb aquests especímens...

Tàntal (o la mala hòstia dels déus grecs)

Sacrifici: cosa que es fa (amb major o menor disgust) per un ésser estimat; si és per la teva única filla pot abastar proporcions titàniques.

Inici: festa del club Super3 a l'estadi olímpic.

Nus: metro, escales mecàniques, patejada, cues, concert inacabable de gent que no sé qui són i que serien pinso de tauró si jo fos el director de l'aquàrium.

Desenllaç: si l'opció és tornar l'any que ve a la festa o que un elefant amb tacons d'agulla balli claqué a les meves gònades, ja pot anar entrant el paquiderm.

Estimo la meva filla, però estic disposat a submergir en àcid al creador de càstigs com el d'avui.

Ah, i no s'hi val a incitar-me a beure a les 11 am i cobrar-me 3 euros per una cerveseta de no res!.

Mitologia per a dummies

És una àguila amb bust i cap de dona, en heràldica representa "posat de cara". També és una dona perversa, i en la darrera accepció del diccionari, és un ocell d'un metre de llargada que viu a Amèrica. També és (en plural) una mena de club on milita la meva dona.

Són les harpies...

N'hi ha que ens casem com si fos un esport de risc.

Benvingudes, noies que teniu un curiós concepte de vosaltres mateixes.

Se enseña el búlgaro

Gràcies, Déu meu, per permetre'm viure moments així

"L'estranya vida del Pterodàctil"

Han hagut de passar 26 anys per a que aparegués una nova obra de l'autor de "Vita e morte dalla Mafia". És "L'estranya vida del Pterodàctil", una mostra de que el temps no passa en va per ningú, on se'ns presenta la història d'una jove promesa que, de cop, descobreix que ja té més de quaranta anys i, en lloc d'apressar-se a experimentar allò que no ha fet, decideix seguir fent la vida que l'ha dut a ser un maduret orgullós d'haver arribat fins aquí.

A mi m'ha agradat, és molt semblant a llegir la teva autobiografia, són fets coneguts i que ja t'estan bé, però amb un final poc versemblant (el protagonista acaba seguint els consells d'un amic).

Per cert, l'ha tret Edicions Borsalino i l'autor és Vitto Morini.

J.L. Borges in memoriam.

L'abraçada de l'ós (o com sobreviure al matrimoni)

L'abraçada de l'ós: acció que consisteix en expel·lir una ventositat mentre, fermament, mantens la teva parella abraçada (si aconseguiu mirar-li els ulls durant l'acció, el clímax es multiplica).

Reaccions: insults, mencions a la genealogia pròpia, agressions sobre els teguments reproductius, promesa d'eterna abstinència sexual.

I direu, doncs no et llufis, imbècil. Dues aclaracions: sóc partidari del pet (sorollós i festiu) i no de la llufa (A.K.A. silent killer), i el plaer obtingut pot compensar les reaccions.

Dilema: gasos o sexe?

Solució: Màgia

Perdoneu per la publicitat, però calia compartir-ho.

Pressupostos de contenció

És la nova tàctica del Ministerio del Interior per reduir despeses?. No. És el fruit de la ment malaltissa d'un senyor de Galleguillos de Campos (León). És el que passa quan un jubilat veu "Robocop" i no acaba d'entendre el fons de la cosa. No vull ni pensar en què farà després de veure "Lío anal en el andamio".

Mireu, mireu...

(Amb aquests estalvis d'espai, potser m'hauré de passar al Twitter)

Fillets de Déu

El Vaticà, a través del seu diari "L'Osservatore Romano" recomana veure "Els Simpson", com a exemple de bons catòlics.

La direcció d'Animus Iocandi sap reconèixer quan li passen la mà per la cara.

Tothom dret i ovació.

"Això no es pot permitir" (J.Ll. Núñez, filòsof, s.XX)

Els qui som pares sabem una cosa, només una, però que sempre és veritat; quan un fill teu justifica una malifeta amb la tàctica del ventilador (Fulanito també hi era) o amb la de la revenja (es que em té mania) només hi ha una conclusió possible: culpable. O en versió fina "Excusatio non petita, acusatio manifesta". Ai, Jan, com vaig et vaig estimar, fins que vas començar a fer-te amb males companyies...

Hi ha una cosa més que sabem, que un/a adolescent menystingut/da (o abandonat/da) dirà el que sigui per provocar una reacció de l'estimat/ada. Oi que sí, Zlatan? (Ibrahimovic, davanter suec que va "jugar" al Barça durant un any i que no oblida el seu pas per aquí).

Ah, i quina falta de respecte, quin poca seriositat, quin poc "senyoriu", que la Sagrada Família no ha caigut i el senyor Rigol ha fet el ridícul (un altre cop). Per que te'n fiïs de l'amo.

Atenció al client

Una cosa que a Quaranta-i-pic-Man li fa gràcia és la bona taula. Vivim en un país de grans cuiners i els restaurants amb estrelles són fàcils de trobar. Una altra cosa és poder encomanar-hi taula i fer front a la factureta. Però els nois del Banc de Sang estan tirant endavant una iniciativa molt interessant: si vas a donar sang, el tiberi posterior va a càrrec de gent com en Fermí Puig (Drolma), els germans Roca (El celler de can Roca) o el diví Ferran Adrià (El Bulli). Però Quaranta-i-pic-Man va donar sang fa dos mesos, i per tant, fins el mes que ve no pot tornar-hi, i aquesta iniciativa ja s'haurà acabat. És com quan estàs en una companyia de telefonia, vols un I-phone i et diuen que paguis i callis, però si canvies de companyia te'l regalen i et fan descompte. Coses de l'atenció al client.

Ah, i recordeu que no és enveja, és mala sort.

Cosas vederes, amigo Sancho

Quaranta-i-pic-Man està sorprès. Desolat. Esmaperdut. Sobrepassat. Atònit. Esbalaït. Corprès. Desconcertat. Esverat. Estupefacte. Garratibat. Ja no es pot fer soci del Barça qui vulgui, ha quedat reduït als socis actuals i als seus familiars. Ja no serà aquell instrument integrador del segle passat, serà el Club de Polo, o pitjor.

Hi ha una qüestió que em té preocupat: quan un jugador fitxa pel Barça, se'l fa soci (amb la foto corresponent pels diaris). Segons la nova normativa, si no és familiar en primer o segon grau d'un soci o menor de 14 anys, ja no se'n podrà fer, o es saltaran la norma, que per alguna cosa són els directius?.

Estic admirat.

Ah, i recordeu que no és estrany fer bo el predecessor, però tant de pressa, Sandruscu?

Contradiccions

La Colònia Castells és un petit grup de cases dels anys 20 de planta baixa al costat dels carrers Entença i Travessera de les Corts, a Barcelona. Per algun d'aquests miracles estranys, ha arribat fins els nostres dies intacta, però ara va a terra per especular una miqueta més (un solar a Les Corts!). Com sempre, mentre van marxant els veïns i van quedant cases buides, arriben els okupes. Fins aquí, res de nou. Un mal dia comencen els problemes entre okupes i l'associació de veïns i que si sorolls, amenaces, policia... La presidenta de l'associació de veïns demana al mateix alcalde que foti fora els okupes, però oblida un "petit" detall de no res en aquesta petició: ella ha instal·lat la seu de l'associació okupant una casa buida!!!. És tan collonut que sembla mentida, i per rematar la conya, ella diu que no és el mateix, que quan l'ajuntament li demani donarà les claus de la casa.

Què faríem en aquest món sense ments preclares com la de la senyora presidenta?

"Nulli certa domus" que deia Virgili a "L'Eneida" ("Ningú té una casa certa", collons, que se us ha de dir tot)

Uniformitat

Un mallorquí (Lorenzo) guanya el mundial de MotoGP amb una Yamaha i no xalo gaire (o gens). Un català (Elias) guanya el de Moto2 amb una Moriwaki i sí que xalo. Per què? perquè un és català i l'altre no?. Doncs no, perquè no segueixo indiscriminadament els pilots catalans o espanyols, si no que tinc els meus favorits en funció de l'equip en què competeixen. Aclariment, no m'importa massa en Lorenzo per ser pilot de Yamaha (i un xulo força impresentable), i sóc fan de Pedrosa perquè pilota una Honda (i jo en tinc una). A 125, segueixo les Derbi, i més igual qui n'és el pilot. A F1, el mateix, sóc ferrarista i per tant espero que Alonso guanyi el mundial, independentment del que pensi d'ell, o del que pensava de Schumacher. És exactament igual que amb el Barça: m'és igual qui són els jugadors, jo sóc del Barça.

L'única excepció és en Toni Elias, no m'importa el seu equip, el segueixo a ell (el fet de competir en un campionat on totes les motos són iguals ajuda en aquest sentit).

Ah, i per una vegada que els meteoròlegs l'encerten, no ens queixem per un pont passat per aigua.

Padawan i manteniment

El jove Padawan de Quaranta-i-pic-Man s'ha hagut de sotmetre a la seva revisió anual. Control de tots els paràmetres, revisió dels punts habituals. Tota mena d'aparells sofisticats per garantir la qualitat de les dades obtingudes. Mans expertes repassant un cos perfeccionat amb entrenaments d'elit. Resultat: un engranatge extraordinari.

Diagnòstic: una peluda i molt afinada màquina de 36,5 kilos.

P.S.: vacunes, neteja dental, pastilles antiparasitàries, gotes per les orelles i pinso first class. Total: 114,90 euros. Com era allò de la vida de gossos?

Ah, i recordeu que això no és res per recompensar la fidelitat del meu gos, o algú de vosaltres no em posaria mai cap pega per fer qualsevol bestiesa que em vingués al cap?.

Conxorxa o paranoia?

Tens entrades per veure Van Morrison i no hi pots anar perquè et converteixes en pare aquell dia. Organitzes un partit de pàddel amb els amiguetes i es suspèn perquè un dels jugadors és pare (per quart cop, tot s'ha de dir) el dia en qüestió i tres fa de mal jugar. Quedes per anar a fer una/es cervesa/es (deixeu-ho en plural, s'ajusta més a la realitat) i sentir música en directe en un bar i es cancel·la, per què?, doncs perquè un altre criatura (la tercera, en aquest cas) aterra en aquest món. I dic jo, no som el país amb menys criatures d'Europa?. Si ens passéssim el dia de parranda no seria estrany que ens coincidissin els parts amb les farres, però sortim molt de tant en tant (una al mes, o així).

La conclusió és inapel·lable: els nostres fills ja neixen tocant-nos els gloriosos, com per anar fent boca.

L'única pregunta que em faig ara és: què haurem de suspendre quan arribi la meva segona filla?. S'admeten apostes.

Ah, i recordeu que suspendre (en aquest cas) vol dir deixar per un altre dia.

Farmàcia i altres despeses

Suc natural de taronja, fruits secs, torrades i cafè amb llet per esmorzar. Verdures, amanides, carn i peix la resta d'àpats. Pa per arrodonir-ho tot. Gelea reial per fer més salut. Cinc hores d'exercici setmanal (a vegades més). Sense tabac. Poc alcohol. Al metge un cop l'any. Poques sortides nocturnes.

Doncs el meu cos, en agraïment a tants esforços, ha decidit (pel seu compte) donar asil a un microorganisme del gènere "Calipandrius enormus". O la vida sana no serveix per res, o si m'enganxa el microbi sense tot això em pela. Fes-te fotre.

Ah, i després d'enviar coets a la Lluna, ningú és capaç de fer un frenadol amb un gust tolerable?.

Del foc a les brases i altres contes divertits

La meva tendència a llegir clàssics es basa en dues raons importants:

- són barats (els autors són morts i l'SGAE no rasca un duro),

- donen joc a les tertúlies.

I en una d'aquestes sobretaules, un "amic", sorprès, em va deixar anar "no pot ser que no hagis llegit Txèkhov!, els seus relats curts són una meravella". D'acord, fet. I no té gràcia, de veritat, no fan cap gràcia els seus personatges idiotes i les seves situacions més idiotes encara. Pot ser que hagin resistit malament el pas del temps, però de la frase "els seus relats curts són una meravella" només és veritat que són curts.

El posaré a la lleixa al costat de Joyce.

Ah, i recordeu que són coses que passen.

Festa del cel

Avions, paracaigudistes i altres coses que volen. M'agraden i a més ho fan davant de casa, doncs mirem-nos-ho. Molt bonic i espectacular. Només un comentari: la patrulla francesa s'ha passat tota l'exhibició fent la seva bandera amb fum; els italians l'han feta al final; la patrulla "Águila" (els espanyols) tot l'exercici traient fum blanc i només al final una passadeta amb la "rojigualda" i la darrera amb la senyera (però amb set pals només, que només hi havia set avions). I de què em queixo?, de res, nois, de res, però és l'exèrcit espanyol i ja se sap "Si em fas festes i no me'n sols fer, o em vols fotre o m'has de menester". Fa por només de pensar-hi.

Ah, i recordeu que això no vol ofendre els militars (que disposen d'armes i jo no).

A la llum de les ombres

Si t'agrada passejar pels boscos, el cinema i escriure poesia, estàs destinat, indefectiblement, a passar gana per capverd, il·lús i fantasiós. Però no. El nostre protagonista va estudiar enginyeria forestal per cobrar passejant pels boscos, gastar aquests diners anant al cine i escriure poesia sobre les pelis que havia vist per recuperar (modestament) la inversió en les entrades. Qui diu que no es pot convertir un vici en un benefici?. Doncs aquest és l'Amadeu Vidal, enginyer, cinèfil i poeta, que es dedica (en el seu temps lliure, senyor cap de l'Amadeu) a anar al cine i recollir en breus poemes les sensacions que li deixen les pel·lícules que veu. Són petites píndoles del seu món (molt particular, a vegades), però molt interessants ( la dedicada a "Deep throat" és antològica). I, a més, cull llenegues entre setmana (senyor cap de l'Amadeu, això és una llicència literària, que no vull insinuar que es dediqui a collir bolets en hores laborals, i això no té res a veure en què me n'hagi donat un grapat, que això no ha passat).

Sí, és un poemari, però com que no hi ha rimes, sempre podeu dir que són breus anotacions d'un crític de cinema (i estalviar-vos la vergonya si us enxampen llegint poesia).

Ah, i recordeu que el fet que surtin tants poetes últimament aquí no vol dir que hagi deixat de considerar les flors com els òrgans reproductors de les plantes.

Telepatia

La meva dona i jo hem fet un experiment avui. A marxat a treballar sense el mòbil, tot esperant que poguéssim mantenir contacte telepàticament, però no. I com que jo tinc el seu número de mòbil (bé, jo no, el té el meu mòbil), però no el de la seva feina i a RNE m'han dit que allò de la "llamada de emergencia" ("Se ruega a fulanito, que está viajando por la provincia de Cuenca, se ponga en contacto con la guardia civil por causa familiar grave") fa temps que no ho fan, doncs ho escric al blog amb la insensata esperança que el llegeixi avui abans de venir a casa: Carinyo, els meus pares vénen de visita, si t'espaviles igual podem anar al cine.

Hauria d'aprendre a fer anar la cosa de l'Skype.

Ah, i recordeu que és molt maco riure de les incompetències tecnològiques dels altres.

Gràcies per la informació

Diaris, ràdios, teles, Facebook, Twitter, blogs, la portera, els que despatxen al mercat, la noia del bar, amics, la família, companys de feina, pares de l'escola de la meva filla, cartells enganxats a les parets, etc...

És com ens enterem de les coses que passen pel món, no?. Per sort, els piquets informatius reblen el clau, no fos cas que fossis un marcià acabat d'aterrar i no sabessis la cosa de la vaga. Gràcies per haver-me'n informat, si no, quin ridícul!.

Ah, i recordeu que, en compliment dels serveis mínims, aquest post d'avui té molt poca gràcia.

Carmen (de Bizet, no de Mairena)

Vas a veure "Carmen" i esperes, amb moltes ganes, que passin 20 minutets per escoltar l'havanera "L'amor és un ocell rebel". I va i la soprano té el dia espès i ho trinxa tot. Ni transmet emocions, ni projecta la veu per sobre de l'orquestra ni del cor (grup de cantaires, no òrgan del cos). La resta, extraordinaris, sobretot "Don José" (Roberto Alagna) i "Micaëla" (Maria Bayo), que es van endur una ovació de 10 minuts molt merescuda. Com sempre, divisió d'opinions amb en Calixto Bieito, que disfruta com un vedell provocant aquells que se l'agafen amb paper de fumar; la platea emprenyada i els dels pisos alts ovacionant. Total, un muntatge molt recomanable i una gran ocasió d'entrar al món líric amb bon peu.

Ah, i recordeu que el propietari de "Segway" l'ha cascat conduint un dels seus trastos (cria corbs...)

Reciclant

Diada de festa a Barcelona. Passeig pel Gòtic. Més gent que carrer. Opció: carrer Daguers, cap a l'església de Sant Just i Pastor. Temple gòtic primerenc, elegant, discret. Fins aquí, normal. Però Quaranta-i-pic-Man us fa cinc cèntims de la petita història del lloc:

- Barcino (amb els romans i tal): indicis de que en aquest lloc hi havia un temple dedicat al culte de Mitra.

- Barcino (seguien els romans): el 391 d.C., l'Emperador Constantí cristianitza l'imperi i prohibeix tots els cultes "pagans". Esdevé la primera església de Barcelona.

- Barcelona, any 718: els musulmans són a les portes. Es porten a lloc segur la imatge de la Moreneta, que va a parar a Montserrat (que no és conya, que estava aquí). L'església es converteix en mesquita.

- Barcelona, any 801: els francs reconquereixen la ciutat i Lluís el Pietós construeix un temple on hi havia la mesquita, passant a ser la catedral.

- Mateix lloc, segle XVI: es construeix l'edifici actual.

És a dir, 2000 anys de culte, tres déus diferents, un mateix lloc. Doncs això, reciclant (per no parlar de que els sants Just i Pastor no són més que una imatge cristianitzada de Càstor i Pòl·lux, els bessons que formen la constel·lació de Gèmini).

Ah, i recordeu que la història sagrada és hòstia.

Fide, spe, caritas

Si algun de vosaltres sap què vol dir això, o be va anar a una escola religiosa, o be sap llatí, o be és un cristià practicant (o tot a l'hora, que hi ha gent molt rara pel món). Són les tres virtuts teologals (Fe, Esperança i Caritat, ho podeu veure grafitat a l'entrada dels cementiris). Doncs, pel que sembla, no s'estilen gaire, ni tan sols entre els catòlics. Segons les meves fonts d'informació habituals (ho he sentit a la ràdio), el compte corrent obert per cobrir les despeses de la visita d'en Benet XVI a Barcelona ha rebut ingressos per valor de ¡90 euros!. Serà que Déu proveirà?, no han anunciat prou el compte?, o conten que ja pagarem els de sempre?. Si faig un ingrés, diran el meu nom en una missa (estil patrocinador)?.

Ah, i recordeu que la tardor pintava avorrida, però comença bé.

Can Fanga

Això és interessant, si teniu certa inclinació (malaltissa, és clar) a l'acumulació de dades absurdes amb que acollonir els tarugos que anomeneu amics. És una coseta que es diu "Històries de Can Fanga" on us explicaran (amb un llenguatge planer, estil teletubi) anècdotes històriques amb que amenitzar les tristes sobretaules on sou acceptats. Tot de la mà d'en Jordi Portabella (Tinent d'alcalde de BCN), on demostra que li agraden aquestes coses i té poca feina, que això de l'Ajuntament va sol.

Ah, i recordeu que la setmana que ve inaugurarem un nou tag: òpera (on canten dones obeses i tothom la dinya).

Promeses

57:33 per fer 10 km. La promesa era 60. M'he quedat curt o llarg?. És bo o dolent?, perquè, tècnicament, he trencat la promesa. Ara bé, trencar-la per millorar-la, és trencar-la igualment?. I si és trencar-la, és igualment censurable?, o bé és encomiable el fet de vulnerar la paraula donada per millorar-la?. Si algú té un filòsof a mà que no li calgui, li agrairé que me'l deixi una estoneta. Dit això, Quaranta-i-pic-Man vol dir una coseta:

"Carrerón de la hòstia".

P.S. el 21 de novembre hi ha la Jean Bouin. Qui tingui res a dir, ja sap on seré.

Ah, i recordeu que el binomi Quaranta-i-pic-Man Nike té aquestes coses (els senyors de Nike ja sabeu on fer-me l'ingrés).

Trendie

Aneu a sentir això. Què tal?, guai, no?. Ara llegiu això. A que també mola?. Doncs això és ser trendie, perquè fa un mes ja em vaig partir Mianus parlant de la cosa. No dic que m'hagin copiat, ni tan sols m'han llegit, però mola haver tret el tema abans que una ràdio com RAC1. Potser és una versió 2.0 dels quinze minuts de glòria a què es referia l'Andy Warhol. Veieu com el meu ego es conforma amb poca cosa?. Veurem si un dia fan el programa en klingon, o si més no, un editorial en llatí.

Ah, i recordeu que a aquest pas m'acabaran consultant des de la NASA on estavellar la propera nau.

Apple Store

Com que per anar de la feina a casa tinc l'opció de passar per la Maquinista (l'únic centre comercial on et mulles quan plou) i havien inaugurat la botiga d'Apple, doncs vaig decidir acostar-m'hi (volia veure un I-pod). I allà que vaig entrar. I no hi ha res!, ni aparadors, ni vitrines, ni res. Només unes taules blanques llargues on hi ha els aparells, però el més inquietant és l'enorme quantitat de "gafapastas" i adults amb samarretes de dibuixos animats que pul·lulen amb els ulls esbatanats, com en trànsit, repetint com en un mantra "I-pod, I-pad, I-phone, I-prou". Llavors, lluitant contra el pànic, i volent fugir d'allà, vaig recordar el millor consell per aquestes situacions "Mimetitza't, comportat com si fossis un d'ells". I així, amb la baba rajant barra avall, anant cap a la porta (com qui no vol la cosa, clar) vaig aconseguir fugir d'aquell antre.

Total, que no tinc un I-pod (i si no m'acompanya un guia) jo no torno a posar els peus en aquell lloc tan estrany.

Ah, i recordeu que ajuntar "gafapastas" amb "perroflautas" dóna com a resultat "Blade Runner".

Economia d'escala

Et prepares per la cursa de la Mercè (10 km) corrent-ne 6-7 cada dia per la platja (pel passeig, no per la sorra) amb el teu fidel padawan trotant al teu costat. Llavors (com que la teva dona et diu que t'estàs posant "mazas a tope", i et poses "burraco"), decideixes arrodonir l'entrenament anat a treballar en bici, que total són 14 km (anar i tornar) al dia. I en els 20 minutets que pedales et dóna per pensar que un triatló és això que faig cada dia afegint-hi una mica de natació (el triatló súper-sprint, que són 300 metres de natació, cinc km de bici i 2,5 km corrents, no l'Iron man, animals!). Doncs apa, ben pensat puc córrer cada dia fins el Fòrum (2,5 km des de casa), agafar la bici fins el curro (7 km) i parar a fer unes piscines al Natació Sant Andreu (a costat de la feina). Si no em foten al carrer abans, pel proper triatló puc estar en forma.

Pensar mentre pedales té aquestes coses. No ho feu.

Ah, i recordeu que us agrairé cada aplaudiment aquest diumenge (sense que serveixi de precedent).

Idioma estranger

Vagh dismey ben mah mojta. Sov vetlh ghal·lta dun jaj. Vetlh thlingan hol'oh'oh ghobe' vaj. Mah daq a daq mah'oh dah.

Ahir en llatí, avui en klingon. Amb dos collons. No penso posar-vos l'enllaç al diccionari, espavileu-vos i que Sant Google us empari. Salut.

Ah, i recordeu que a una cultura sense estat sempre li quedarà l'hiperespai.

P.S. Visca la terra i bona diada a tots.

Bellum Gallicum

Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt belgae, aliam aquitani, tertiam qui ipsorum lingua celtae, nostra galli apellantur.

Escrit al segle I a.C., per un paio que va ser militar, polític, déu, amant promiscu i pare adoptiu a la babalà (per allò del "Tu quoque fili mi").

Que és boníssim, que si us interessa l'ocupació de la Gàl·lia per part dels romans narrada en primera persona (de fet, és en tercera, estil majestàtic que han heretat els pontífex (càrrec que també va ocupar en Juli, però això és una altra història)). És acrític i el poder de Roma és una benedicció per la humanitat quan s'enfronta a uns bàrbars peluts i mal educats (excepte Vercingètorix, educat a Roma). Ni tan sols cal comprar-lo, que està penjat a la xarxa (i l'SGAE ni piu, que el llibre té més de 2000 anys).

Llegiu-lo, que és molt divertit.

Ah, i memento mori.

P.S. per si algú encara no ho ha endevinat és d'en Juli Cèsar (el senyor esprimatxat que surt als Astèrix, normalment al final i quan els gals ja han guanyat)

Verbatim

I després d'unes quantes reunions amb els creatius, els fundadors d'aquesta companyia van decidir que "Verbatim" era un nom suficientment guay per una empresa de tecnologia. Suposo que van fer els seus estudis de mercat i van trobar que era prou sonor i fàcil de recordar. També suposo que algú va tenir curiositat per saber d'on l'havien tret, si eren les sigles dels propietaris o una resposta de la ouija en una nit difícil. Encuriosits, no?. Doncs és llatí (allò que parlaven els romans) i vol dir "Literal, sense alteracions". Bon nom per una empresa de CD's, sí senyor.

Ah, i recordin els senyors de "Verbatim" que poden agraïr-me la publicitat gratuïta amb el lot habitual. De res.

Salamina

Seguint la línia dels clàssics (La Ilíada, L'Odisea, etc...) apareix "Salamina", d'en Javier Negrete. Profe de grec clàssic a Plasencia (on para Plasencia?). Doncs va i resulta que en sap un ou de la Grècia del segle V a.c., que a més sap escriure de manera amena i, per acabar de rematar la jugada, és capaç de crear un guió que resulta interessant encara que ja coneixem el final per endavant. Marató, Termòpiles, Salamina i Platea. Són les noms que tothom hauria de recordar de les guerres mèdiques, però ja sé que Marató és una carrera, Termòpiles és un robot de cuina, Salamina un formatge per les pizzes i Platea el pis d'abaix dels cines d'abans.

No tot està perdut, cinc edicions en un any permeten cert optimisme. Preguem que mai no en facin una peli, si no és que la fan en Robert Rodríguez i en Tarantino.

Ah, i recordeu que demà a les 9:00 a.m. per fi serem lliures.

Etimologia, frases fetes i passar l'estona

Si tot passant l'escombra, després d'esmorzar i fregar els plats, perquè és dissabte, penses "i per què és diu fer dissabte de fer-se un tip de pencar el primer dia festiu de la setmana?", doncs benvingut al meravellós món de l'etimologia i les frases fetes. Presentació acabada. Explicació: al segle XVI (1500 pels més de ciències) ja s'havia produït l'expulsió dels jueus, i els moriscos que quedaven s'havien batejat. Per tant, tots els habitants de l'Espanya d'Isabel i Ferran eren cristians. Tots?, no tots no. Encara quedaven conversos que en secret mantenien les seves pràctiques religioses. I pensareu, i què?. Doncs que el dia sagrat dels jueus és el dissabte (Sabath) i que en aquest dia no poden fer res. I res vol dir res (ni treballar, ni caminar, ni etc..., que se us ha de dir tot). Ergo els cristians sota sospita feien més evident que mai la seva fe treballant com descosits en dissabte, deixant la casa oberta perquè tothom veiés com netejaven i cuinaven i s'escarrassaven, deixant clar que no eren jueus. D'aquí, la cosa de fer dissabte. Si no ho heu entès, crec que hi ha un episodi dels teletubis al respecte.

Ah, i recordeu que el millor amic de l'home no és necessàriament el més intel·ligent.

Antropologia recreativa II

Una colla castellera està molt contenta per haver descarregat (que és el que es fa després de carregar) el 3 de 6, el 4 de 6 i dos pilars de 4 simultanis. Si tenim en compte que la gamma extra dels castells comença amb els de 9 (inclou el pilar de 8, sí, ja ho sé), podem dir que no és gran cosa. Si no fos que la colla té un mes d'existència i que és la colla castellera "Xiquets de Hangzhou". Sí, a 200 km. de Shanghai (Xina, sí). Són 250 treballadors d'una empresa tèxtil que ens ven de tot, i ara fan castells. De moment construccions modestes, però al temps, que el primer 3 de 25 està al caure. "Cosas vederes, amigo Sancho", deia l'amic don Quixot.

P.S.: el primer número indica la quantitat de persones que formen cada pis, i el segon el número de pisos.

Ah, i recordeu que ja ho va dir un enxaneta: "Collons que és alt, això".

Ah, benvinguda, Laurea (tu sabràs on et fiques).

Orografia, entrenaments, traumatologia

Si vols participar en una cursa de 10 km. necessites preparar-te. Per preparar-te, has de còrrer. Per còrrer, necessites un lloc (carrers, platges, camins...). Però aquest lloc ha de reunir un mínim de condicions: asfalt o terra, però més o menys llis

Remarque, Hassel, Hasek

Erick Maria Remarque va escriure el 1929 "Sin novedad en el frente", sobre els horrors de la I Guerra Mundial. Sven Hassel va començar la seva saga sobre la II Guerra Mundial als anys cinquanta. Els horrors són els mateixos, els protagonistes gairebé formen grups idèntics. El seu destí és el mateix (no és un spoiler si us dic que molts no arribaran a vells). Literàriament, és millor Remarque que no pas Hassel, si bé aquest és més dinàmic en les situacions de combat. Estic dient que Hassel va copiar Remarque?, no, segurament li va servir d'inspiració. El que és interessant és que cadascú parla de les seves experiències bèl·liques i de les seves tragèdies, arribant a les mateixes conclusions. Si algú es fa militar després de llegir aquests autors, és que no ha entès res.

Si us vingués de gust una cosa sobre el mateix tema, però més divertida, proveu amb "Les aventures del bon soldat Svejk" i veureu com el compliment estricte de les ordres pot provocar el caos més absolut. Una pega, és una obra inacabada, que en Jaroslav Hasek va decidir traspassar abans de posar el punt final.

Ah, i recordeu que la Mercè s'acosta.

Antropologia recreativa

M'agraden els castells. I no és que m'agradi la possibilitat de veure com fan llenya, si no que estèticament són espectaculars. I per què ens dóna per fer aquestes bestieses?, doncs hi ha dues raons bàsiques: una, ens agrada competir. Dues, és una manera molt creativa de mostar-nos al món com una societat disposada a qualsevol esforç per tal que els més menuts de la colla arribin al dalt de tot. Segurament la vàlida és la primera, però jo prefereixo la segona, que tot i ser autocomplaent, és més bonica.

Ah, i recordeu que això avui toca perquè és Sant Fèlix, diada castellera per excel·lència, i onomàstica d'un dels millors amics que tenim la meva dona i jo.

Sempre hi ha una primera vegada...

Si fins ara sempre us he recomanat llibres concrets, avui, per culpa de l'amic Ivan, us recomanaré un autor. No perquè no sigui capaç de triar un sol llibre (posats a triar, el segon començant per l'esquerra de la lleixa d'abaix), si no perquè potser ja és hora que trieu vosaltres.

Em refereixo a Mario Benedetti poeta sensible (com tots) sense ser ridícul (com la majoria). A que sembla difícil?, doncs aquest senyor parla de l'amor, la quotidianitat i les coses més senzilles (que no simples) amb tanta naturalitat i tan pocs artificis que no et fa vergonya reconéixer que llegeixes poesia de manera voluntària sense tenir 15 anys o estar deprimit.

A més, no us caldrà ni llegir si aneu al Youtube i al cercador poseu "Benedetti". Més fàcil no us ho puc posar.

Ivan, no t'emprenyis per l'apropiació de la TEVA idea, que això no ho llegeix ningú.

Ah, i recordeu que reconéixer la propietat intel·lectual d'altri a l'apropiar-se d'una idea sempre queda bé.

Psicologia aplicada: visualització

La visualització és un mecanisme psicològic que ens ajuda a superar circumstàncies estressants, que es pot utilitzar tant per part d'esportistes (abans d'una prova) com per part de professionals (abans de reunions importants o grans canvis de rutina).

"M'agrada treballar en un soterrani amb llum artificial, no em cal veure quin dia fa, ni veure el carrer. Em veig centrat i segur d'estar fent una feina important i ben feta".

Porto quatre dies repetint-me això com un mantra, i nois, funciona com el cul.

No m'agrada treballar, ni en un soterrani ni enlloc, i la visualització em porta, indefectiblement, a veure'm sota una palmera amb un mojito.

Els romans deien "Terra siti levis" que es podria traduïr per "Que la terra et sigui lleu", però crec que no es referien a treballar sota terra.

Ah, i recordeu que ja falta menys per l'estiu que ve.

Tàctica i estratègia

Una decisió estratègica és aquella que afecta a la part principal i una tàctica a allò més concret. És a dir, un general defineix l'estratègia d'un exèrcit i un caporal la tàctica d'un escamot. M'explico, no?. Un pot definir l'estratègia anual per la seva vida i fer ajustos tàctics en el dia a dia. Començo a entrar en un bucle i si no ho heu entès fins ara no ho entendreu per més exemples que us posi. La cosa és: per què en el futbol es parla de la tàctica del partit i d'una jugada d'estratègia?, s'han donat massa cops al cap?, no donen per més?, o simplement tothom ha copiat al "periodista" que va fer servir la frase per primer cop sense haver-la entès?.

Ah, i recordeu que tornar a la feina en plena onada de calor té aquestes coses.

The end

Avui, divendres 20 d'agost de 2010, Quaranta-i-pic-Man, comença el seu darrer dia de vacances (dissabte i diumenge no compten, que no treballa mai el cap de setmana). Més enllà del fet que ja han passat 15 dies, la qüestió és que ha anat a la piscina un sol dia. Pensant que ha pagat l'abonament d'estiu, el bany ha sortit per una pasta. I per què no hi ha anat?, doncs perquè quan no plovia estava núvol, i quan no, feia un fred que pelava. Visca l'estiu i el canvi climàtic.

De fet, no es descarta la possibilitat de demandar algú per exigir responsabilitats.

Ah, i recordeu que el treball dignifica. Mania de ser dignes!

Geografia aplicada

Villapene, Parderrubias, Diosleguarde o Espolla.

Són noms de pobles. Villapene està a Lugo. José Luís López Vázquez devia estar empadronat a Sueca (València). Però el millor, sense cap mena de dubte, està a Connecticut, USA, i es diu Mianus. Us imagineu preguntar que es menja a Mianus?

Ah, i recordeu...

Vacances

Si fa un mes d'agost de pena, si només tens 15 dies de vacances, si creus tenir dret a no fer res, si el teu jove padawan et mira quan no vas a córrer, si els teus abdominals han desaparegut sota una capa de greix, si et fa mandra tot...

Quaranta-i-pic-Man ha mirat el calendari, i pel 24 de setembre falten més de 30 dies, i per tant, no hem arribat al límit de la preparació física per la cursa de la Mercè. És a dir, que no penso tornar a córrer fins dilluns. Pesaos, que sois unos pesaos.

Ah, i recordeu que tot fa molta mandra, ara mateix.

Gralles

Fem castells, amb gralles. Fem balls de bastons, amb gralles. Fem balls de gegants, amb gralles. Fem correfocs, amb gralles. Fem cercaviles, amb gralles. Si qualsevol plat tradicional català comença amb un sofregit de ceba, aquí no sabem fer cap activitat de cultura popular sense gralles. És el preu que hem de pagar per ser catalans. Recordeu que a les cerimònies d'obertura i clausura dels Jocs del 92, hi havia gralles. Acollonint el món, som així, era gralla o simbomba.

Ah, i recordeu que a l'estiu sonen les gralles (com a l'hivern).

Lideratge motivacional

La funció d'un bon líder no és altra que obtenir el màxim rendiment dels tots els membres del seu equip. Com fer-ho?, doncs amb la motivació adient. La demostració de l'autèntic poder arriba quan s'ha d'obligar l'equip a fer una feina que no vol fer, que és pesada i poc agraïda. És a dir, quan has de fer dissabte a casa, la millor motivació és tenir convidats al cap de poques hores (si poden ser elements crítics de la família, millor). No falla, la por a quedar com un porc fa meravelles.

Ah, i recordeu que convideu gent per tenir l'obligació de netejar i que ells vénen per dinar gratis, res de sentimentalismes.

Optimitzar

Quaranta-i-pic-Man, en la seva croada per millorar la vida en general, aquest matí ha decidit obrir una nova ruta per anar de casa a la piscina. Distància: 7 km per la carretera (és al poble del costat), temps: uns 5 minuts.

El nostre heroi, armat amb un 4x4, ha buscat (i trobat) un camí per la muntanya (seguint pistes forestals) que l'ha portat al seu objectiu. Distància: 20 km, temps: 55 minuts.

Doncs això, optimitzant.

Ah, i recordeu que és legal circular per pistes forestals.

Els almogàvers

"En nom de Nostre Senyor ver Déu Jesucrist i de la seua mare, madona santa Maria, i de tots els sants i santes, amén."

Com no ha de ser bo un llibre que comença així!. És la Crònica de Ramon Muntaner, una de les quatre cròniques medievals catalanes (Llibre dels fets de Jaume I, la de Bernat Desclot, aquesta, i la Crònica de Pere el Cerimoniós), i de ben segur la més divertida i didàctica de totes. Inclou tot allò que volíeu saber de la vida a la Catalunya dels s. XIII i XIV, els desmadres a Sicília (les famoses vespres catalanes), la companyia d'Orient (amb Roger de Flor, Berenguer d'Entença i la venjança catalana), el duel amb Carles d'Anjou, l'excomunicació del rei, etc... Episodis reals de la història d'aquest país, on podreu descobrir que Hitler o Stalin eren germanetes de la caritat comparats amb els grans d'entre els nostres herois. Com a mostra, quan Roger de Llúria venç l'estol francès a la batalla de les illes Formigues, buida els ulls dels presoners amb una cullera, els lliga amb sogues els uns als altres i a una galera, que boga mar endins fins que allò sembla un palangre un punt macabre.

Tot i així, mola veure que fa 600 anys, els catalans tallàvem el bacallà (i qualsevol altre cosa) a la Mediterrània.

Ah, i recordeu que qui recorda fa immortals els recordats.

El salze cec i la dona adormida

Haruki Murakami San va escriure aquest recull de 24 contes per reflectir el seu món oníric i bla,bla,bla...

Tècnicament impecables, la temàtica està entre depressiva i molt depressiva, com a exemple llegiu "L'home de gel", suficient com per impulsar al suïcidi una comunitat budista al complert. Això sí, sempre mola bastant poder comentar que en Murakami és més depriment que en Jaume Cabré (si esteu interessats en una rebolcada cultureta).

M'he permès escriure un petit haiku que resumeix la cosa:

MURAKAMI

Finestra oberta,

ocells,

salt,

aire,

vorera,

catacroc

Vendetta

Quaranta-i-pic-Man acaba de prendre una decisió important, comprarà una fregidora o no tornarà a menjar calamars a la romana mai més (i això que els fa boníssims). Aquests migdia, calamars arrebossats amb farina i cervesa, oli a la temperatura adient i, explosions olioses, cremades als braços, cames i peus (tot allò que no cobreix un davantal). Total, els calamars són sicilians. Els pesques, la dinyen, els peles, els esquarteres, els talles a rodanxes, els passes per farina i els fregeixes en oli bullent, i els molt cabrons aprofiten per esquitxar-te a la mínima que poden!, seran desagraïts!.

Ah, i recordeu que fer calamars a la romana no és bona idea pel que fa al post anterior.

Com hem arribat fins aquí...

La insistència del públic ha provocat que avui tractem com se les arreglava Quaranta-i-pic-Man per seduir donzelles i truscar-se-les acte seguit. Com haureu endevinat, les històries dels clàssics donen per molt (Zeus era un gamberro que es tirava tot el que no corria més que ell, i era un déu), a saber:

- pla romàntic: Odiseu i Penèlope (L'Odisea), ell intenta tornar a casa i ella l'espera resistint les escomeses d'una infinita corrua de voltors. Amor etern.

- pla "one night bonk": ideal mili+festes de poble (no sé quan tornaré), increïblement, colava. Polvo a l'era.

- pla friqui: els faraons es casaven amb les seves germanes i així sortien. Deriva cap a les aventures de principis del XX, Tutankamon, etc..., salt a l'òpera (Aida) i, alehop, feina feta. Rebolcada cultureta (qui no ha anat a veure cinema indonesi).

- pla "pa siempre": sopar a casa. IMPRESICINDIBLE cuinar alguna cosa bona (hi ha receptes espectaculars molt fàcils de fer). Si afegim una lleugera crítica al vi que tu mateix has triat ("crec que no he triat bé, és que no en sé gaire"), obtindràs un entendriment insuperable. Juga intel·ligentment i aquí tens tema llarg. Campanes de boda.

Ah, i recordeu que tot això funcionava, però era quan les noies sabien llegir.

La cosa de viure

Els qui teniu parella, recordeu la primera frase que li vau dir?. Quinze anys després, Quaranta-i-pic-Man, recorda. En un bar (el bar Muntanya de BCN), va explicar a una noia la història que va relatar Plató (fa 2.500 anys) sobre el destí dels homes. Resum: al principi, quan els déus van crear els homes, aquests eren perfectes, i quan se'n van adonar, van deixar de servir i témer els seus creadors. Com a venjança (els déus grecs comparteixen amb Jehovà la seva mala llet), van decidir partir-los per la meitat i, no contents, comdemnar-los a buscar la meitat perduda per tota l'eternitat (us sona la cosa de la mitja taronja?). Doncs bé, quan algú troba la meitat que li van arrabassar a l'antigor, no només és feliç, si no que un estel creua el cel, anunciant al món el retrobament d'una ànima. Resultat: quinze anys junts, una filla i una altra que ha de venir. Potser trenca l'esperit d'aquest bloc, però calia que ho sabéssiu, perquè Pandora va tancar la seva caixa (que de fet era una gerra) just en el moment en que sortia l'esperança, però una mica sí en va sortir.

Ah, i recordeu que ser un sentimental és una llicència d'un home feliç.

La cosa dels braus

1.991, Illes Canàries, davant la costa atlàntica africana. Alguns españols que hi resideixen (guanches, no godos), decideixen que les "corridas" són una salvatjada i les prohibeixen. Ningú protesta, segurament ningú se'n va enterar.

2.010, Catalunya, entre les nuclears de l'Ebre i les del Roina. "Elementos rojo-separatistas, junto con homosexuales y masones, secuestran la soberanía popular y la obligan, bajo amenazas, a prohibir las corridas de toros, tan queridas por los españoles de bien" (llegit amb veu de Matías Prats pare, sisplau).

Tenim un problema de màrqueting.

Ah, i recordeu que els canaris no van prohibir les lluites de galls (a mort, la majoria) i això és aplicable als correbous.

Dubtes estiuencs

Si vas sol en cotxe i per la ràdio sona una cançó que no suportes, o bé canvies d'emissora o abaixes el volum fins que s'acaba, no?. Però, i si no vas sol?, i si resulta que qui t'acompanya adora la cançoneta en qüestió?, i si no estàs disposat a començar la 3ª guerra mundial per mantenir la teva opinió?. Què faríeu? potser us convindria saber que l'aparició "sobtada" de qualsevol sorollet obliga a abaixar la ràdio durant 3 o 4 minuts, per intentar detectar-ne l'origen. És arriscat, sí, però el món és dels valents.

Ah, i recordeu que emetre la mateixa cançó 6 cops al dia no la transforma en un clàssic.

Quatre germanes

És la primera (i única) novel·la de la Jetta Carleton, escrita el 1.962. És costumisme sobre els anys 20 a Missouri. Com és evident, és la història de quatre germanes i els seus pares, la seva granja i poca cosa més. A les noies us agradarà, perquè és sensible però no sensiblera i és bonica però no cursi.

Als nois us pot agradar, sempre i quan tingueu com a objectiu aquella intel·lectual (que està tan bona) i us cal semblar humans. En qualsevol cas, és una bona tria com a regal.

Ah, i recordeu que si regaleu un llibre que heu llegit, les vostres possibilitats augmenten de mala manera.

Castells, castellers, Unesco i altres coses

Penseu en el significat que té que més de 100 persones es sacrifiquin per aconseguir que un nano coroni un castell durant menys d'un segon. És una metàfora de la societat, on l'esforç de tants es justifica bla,bla,bla....

Deixem la semiòtica al plasta de l'Umberto Eco. Els castells molen pel que tenen d'esport, no per la metàfora (per això deuen existir altres blocs, no aquest, tarugos). Ara els volen declarar patrimoni de la humanitat, ho volem?, pensem-hi, que jo no ho sé. Bé, de fet sí que ho sé, ho volem, perquè sentir als locutors de Telecinco intentant pronunciar la doble l ja val la pena.

Ah, i recordeu que en Rocco Sifredi pot donar una nova interpretació al 4 de 9 (amb folre i manilles, és clar).

Parranda

Si, de sobte, la teva filla de cinc anys et diu que vol anar a passar el cap de setmana amb els avis i 2,3 segons després ja estàs trucant per organitzar-ho, vol dir que estaves "apuradillo". Nena col·locada, sopar amb els amics i gintònics a gogó. Hòstia, com fa sis anys!, penses, però no, fillets, no, que el món no s'ha aturat per esperar-te i ha seguit progressant, però no per tocar-te els collons fent sentir-te més vell, si no per descobrir-te que ja no cal un Eferalgan 1g dissolt en un vas d'aigua per tornar a ser persona, que ja han inventat el Gelocatil 1g en format pasta, que no cal aigua, que obres el tubet i t'ho empasses.

Adopteu una actitud de recolliment i agraïu a Nostre Senyor que ens hagi permès viure per veure aquestes meravelles.

Ah, i recordeu que amb una càmera digital pots passar una tarda divertida.

Fleetwood Mac

Una colla que cantava "If I live to see the seven wonders". Cançó, no, himne de fa uns quants anys. La sents i dius, i quines meravelles són aquestes?, i et remuntes als temps de l'institut per recordar-les: el Temple d'Artemis, el Colòs de Rodes, l'Estàtua de Zeus, els Jardins de Babilònia, les Pirèmides de Gizeh, el Far d'Alexandria i el Mausoleu d'Halicarnàs (Gràcies, enciclopedistes).

I una vegada fet això, acabes de demostrar l'aportació de la música pop a la cultura, que una cançó et porti a l'enciclopèdia (de paper), on s'és vist!. Potser, a partir d'ara, quan no entengueu una cosa, preguntareu o investigareu (i jo deixaré els cigalons després de dinar).

Ah, i recordeu que una d'aquestes meravelles encara es pot veure. No us diré quina, vagos.

L'ombra de l'eunuc

Novel·la de'n Jaume Cabré (sí, el del Pamano), anterior al seu gran èxit. És bona?, sí, molt, francament molt bona. De què va? doncs és la història d'una família molt merdosa, però tan catalana i tan burgesa que és com si fos la nostra. Recomanable, però en Cabré potser s'hauria de fer mirar per un psicòleg, perquè, collons, costa ser més depressiu.

Ah, i recordeu que si voleu morir només cal anar a la porta de l'Ateneu de Barcelona i proclamar als quatre vents que aquest tio no en té ni puta idea de definir personatges ni d'escriure, en general.

Costumari català: el pes de la boina

El pes de la boina fa referència a la dificultat de pensar com un animal racional, a més pes, menys pensament.

Collsuspina. Un ban municipal prohibeix als pagesos abocar "suc" (purins pels massa ciutadans) el cap de setmana i els dies de festa. De dilluns a divendres sí es pot. És a dir, no molestem als senyors que vénen d'estiueig. Els de casa, que es fotin, que ja hi estan fets.

La propera vegada que senti un de poble dient-me pixapí (com encara fa gent que em coneix de fa més de 20 anys, i després d'haver viscut a Moià molt temps), li oferiré un recull de les millors collonades aprovades pels municipis del "cinturó de la boina". Després encara diran que això és culpa dels de Barcelona. En fi, creieu que el fet que qui va proposar la norma sigui el propietari d'un hotel i restaurant que es posa a rebentar els caps de setmana hi té alguna cosa a veure?. No sigueu mal pensats, cony.

Ah, i recordeu que demà no és cap de setmana ni festiu.

Canícula

I heus aquí que l'Àngel del Senyor s'aparegué a Quaranta-i-pic-Man, i enmig del so de les trompetes celestials, li digué: " Quaranta-i-pic-Man *****+11221234455tg". Aquest, caiguent de genolls, implorà: "Àngel del Senyor, abaixa les trompetes, que no he entès res, i a veure si construiré una arca o salvaré sodomites quan em demanes que sacrifiqui el meu primogènit", i l'Àngel del Senyor va apagar l'Ipod (Déu és molt de Mac) i repetí: "Que diu Nostro Senyor que fugis de l'infern urbà, que busquis la fresca, que t'enviarà un senyal per que reconeguis la terra promesa i que, abans de res, passis per Gaes, que aquesta sordesa no és normal, ah i que sacrificar el primogènit ja no es porta". I Quaranta-i-pic-Man, aixencant-se (no sense cruiximents de menisc) obrí el seu llibre d'hores i entonà una lletania en agraïment que es perllongà disset hores a l'AP-7, però amb el cor joiós i el cotxe ple.

Ah, i recordeu que pagueu per suar en un gimnàs podent suar gratis dins un cotxe tot fent caravana.

Esquizofrènia

Estic cansat de postejar sobre política, però la sensació que aquesta vegada igual sí que sí obliga. A la mani amb l'estelada, tota la família. Ahir, jo, Víctor Moré i Solé, major d'edat, nascut a Barcelona i amb un DNI que consta de 8 xifres i una lletra, volia que guanyés la selecció espanyola el mundial. Esquizofrènia?, no. Després d'un procés de reflexió que gairebé provoca que se'm liqüi el cervell i em ragi per les orelles, de parlar amb gent que en sap i pregar als déus que m'iluminessin, vaig arribar a la conclusió que ho volia. Per què?, per español? no, doncs per què?, per motius espuris, que són els únics raonables. La primera pilota d'or per un català serà per en Xavi, i aquesta pilota d'or passava per guanyar el mundial. Si guanyava Holanda, Schneider pilota d'or (un tio que fa molta ràbia, i ex-madridista i interista (que ens van fotre la Champions, cony)), si guanyava España, Xavi. Quins sacrificis pel país i la nostra gent, òstia!.

Ah, i recordeu que un paio com l'Iniesta marca el gol i se'n recorda d'un amic seu mort (Jarque). Pot ser en podríem aprendre alguna cosa.

Viatges en el temps

Quaranta-i-pic-Man s'ha quedat glaçat. Els viatges en els temps no només són possibles, si no que es porten a terme ara mateix!. Fins ara, es quedava amb els amics per anar a sopar i fer unes copes. Doncs acabem de quedar per anar de mani, què passa?, hem tornat als 60?, els Mossos aniran de gris?, algú desenterrarà un "vietnamita" per fer les octavetes?, actuaran "Los Bravos" al Sant Jordi?, algú recorda on és el tap de benzina d'un Seat 600?.

No serà que els magistrats del TC han sigut tan eficients fer anar les coses enrere que han aconseguit invertir la marxa del temps?.

La primera mani de la nostra filla serà per l'Estatut, com la meva del 1976...

Ah, i recordeu que un dia tot això ens farà gràcia (espero).

Persistir

"Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora"

Això és del poema "A orillas del Duero", escrit per un castellà brillant i orgullós de ser español. Si algun de vosaltres va passar de P-3, sabrà que es deia Machado. I fa referència, precisament, a l'españolíssim (sí, amb Ñ) vici de la supèrbia.

Després, Salvador Espriu va composar la seva "Pell de brau", Vicens Vives va reinterpretar la història, fins i tot Pla va intentar explicar-nos i en Jordi Pujol va beure de tots ells per intentar la darrera filigrana que ens encaixés en l'estat español. Però tot es redueix a Joan Maragall i el seu meravellós (i tristíssim) "Adéu Espanya". Per elecció dels espanyols, per voluntat dels seus manipuladors de masses, per desil·lusió de molts catalans que creien que sí que hi cabíem. Però no, no hi cabem, no ens hi volen i per tant, només ens queda marxar. Doncs adéu i barca nova. No cal engegar-los a pendre pel cul, que ja s'ho trobaran.

Ah, i recordeu que demà no valen excuses.

10-07

"Qui descendirà a l'abisme?" és el que diu el versicle 10-07 de Romans (La Bíblia, tarugos, el llibre de les aventures d'aquell senyor amb barba i poc sentit de l'humor). Doncs a l'abisme us portarà Quaranta-i-pic-Man si no us veu el 10-07 (deu de juliol, dissabte, collons, que se us ha de dir tot) a la mani. Que és el moment de defensar la nostra dignitat, de lluitar per allò que som, que tinc una filla i, d'aquí uns anys, quan em pregunti, vull poder dir-li que vaig fer tot allò que vaig poder pel nostre país, i, si cal, descendirem a l'abisme per dir-li a qui calgui, que som una nació i que volem ser lliures per decidir.

Per tant, IN, INDE, INDEPENDÈNCIA. I Visca la Terra (versió s. XVII, la guerra dels remences). Allò de mori el Borbó ho deixo per ses senyories diputats (Tardà dixit), per la cosa de la immunitat.

Ah, i recordeu que el futur comença ara, allò que no fem avui ho trobarem a faltar demà.