Parole, parole, parole...

"Res és tan difícil com no enganyar-se"

Real Madrid 0 - F.C. Barcelona 2

Wittgenstein dixit

Reptes al límit o IKEA

La darrera coalició d'homes lliures (pocs, però decidits) fa front a la dicotomia final: vèncer o desaparèixer sense deixar rastre. Les mirades decidides, el gest adust, la panòplia disposada. És el moment de prendre la primera decisió, fonamental, crítica: "Estrella o Moritz?". La llauna groga presidirà, com un far, la desigual lluita.

Del paquet pla (prodigi de l'enginyeria industrial) apareixen les forces del mal, ocupant el camp de batalla com un sinistre exèrcit. Es consulten els oracles, que aconsellen encaixar el suport "Bisdringuins" a la pletina "Ridiculus", emprant com a fixació els "Absurdix". Inviable. Consell d'emergència. Pla B. Reencaixades les peces, apareix una forma reconeixible. Congratulacions entre els participants, l'Enemic ha caigut. Però una veu sàvia adverteix "Per ser una calaixera, té molta pinta de tamboret". Estorades, les forces del bé, es reagrupen, contraataquen i, per fi, sorgeix d'entre les runes del combat una forma calaixeril. Els esforços no han estat debades, però el preu pagat ha sigut enorme, nombrosos cadàvers de la infanteria "Moritz" pavimenten els camps, fins més enllà de l'horitzó. Victòria, però amarga. L'Enemic, no complertament derrotat, espera amb la seva darrera creació infernal: la prestatgeria "Billy", batejada així en honor d'en Phil "Veu de garsa afònica" Collins, altaveu dels inferns que esperen la següent confrontació.

"Memòries d'Adrià" Marguerite Yourcenar

Com que això es diu "Coses per llegir", doncs una de llibres.

Aquesta senyora era una belga que vivia als EEUU i que es feia amb la Virginia Woolf, en Henry James, traduïa en Kavafis (sí, el grec aquell del "Viatge a Itaca"), cosa que òbviament, vol dir que parlava grec que t'hi cagues (acudit).

Va fabular sobre com haguessin sigut les memòries d'un dels grans emperadors romans (successor de Trajà i precursor d'Antoní i el gran Marc Aureli), l'home que va construïr un envà del mar d'Irlanda al mar del Nord, tot per a que els escocesos no emprenyessin (encara no havien inventat el whisky i s'avorrien (d'acord, Ivan, van ser els irlandesos, però això només ho sabem tu, jo i algun altre borratxo estilós)).

Un tio que parla de com es gestiona un imperi mentre pensa en sodomitzar el seu amant adolescent, i que no té inconvenient en trinxar nacions senceres per aconseguir-ho (gestionar l'imperi, que el sodomita ho era voluntàriament).

Doncs això, que val la pena, i ara que s'acosta Sant Jordi...

Impromptes cerebrals,o aarghhhh!...

Lloc: oficina del DNI.

Intèrprets: Quaranta-i-pic-Man, Mini-jo Girl i 3 extres.

Situació: renovació del DNI i el passaport de Mini-jo Girl (els papers sempre en ordre, que un dia has de sortir corrents i llavors s'agraeix ser un obsès d'aquestes coses).

Acció: a Quaranta-i-pic-Man se li apareix un funcionari de la "Policia Nacional" (la d'ells, clar), li pregunta si el pot ajudar i, EL NOSTRE HEROI ES FOT A PARLAR EN CASTELLÀ!!!!!. Xocat, com si hagués vist "L'exorcista", s'asseu.

Remat: quan el funcionari policial és interpelat en català, RESPON EN CATALÀ!!!!.

Epíleg: un heroi traeix la seva cultura, total perquè un paio porta pistola.

Remat (format xilena al paladar): per obtenir dos papers que diuen que Mini-jo Girl és española (sí, amb Ñ), he hagut de pagar 35,20 euracos. Cagun la puta crisi...

Doncs sí, un matí rodó.

Cervells d'oferta, o algun psiquiatra a la sala?

El tag més habitual d'aquest blog és "Coses que passen". Doncs avui hauria de ser "Coses que no m'havien passat mai". Escenari: cursa dels Bombers (que si algun dia desitjo que un home fort, valent i decidit m'abraci i em xiuxiuegi "no passa res" sigui en un incendi...). Diumenge, gairebé 25 graus. Vinc de córrer com el puto amo a la del Corte Inglés. Bones sensacions. Pas als km 2,5 i 5 en temps gairebé calcats a la meva millor marca de 10 km. Cames responent. Pulmons sobrats. Cor tranquil. Al km 7 m'agafa una mena de pànic escènic. Se'm fa molt llarg, noi, no vull seguir. El cos funciona, però el meu cervell (que m'ha fet seguir corrent altres vegades quan el cos em deia que no) em vol fer parar. Paro. Camino 500 metres. Torno a córrer, la resposta neuronal és la mateixa: "para i vés-te'n a casa". Paro, camino i torno a córrer. El cos decideix fer cas omís del cervell i acabo la cursa (temps de merda, però per sota de la hora igualment). Acabo sense estar cansat i amb el cap fet un batibull d'idees contadictòries. Què ha passat?. Doncs no vaig sopar pasta, no em van venir a animar ni Mini-jo Girl (amb febre) ni Estupenda Woman (d'infermera de Mini-jo Girl).

Conclusió: sóc un exhibicionista. Si sé que la Wonder Family no em mira, no m'esforço.

Epíleg: diumenge vinent, al circuit de Montmeló (sí, el dels cotxes), hi seran. M'hauré afartat de pasta i deixaré el cervell a la guantera del cotxe.

In vino veritas, o embriaguesa educativa 2

Quaranta-i-pic-Man no sap dir que no, i quan un amic reclama el seu ajut per afrontar dilemes fonamentals de la vida, encara menys. Recaptada la seva alcohòlica sapiència en un tast de maltes a cegues (de whiskies, no dels naturals de l'illa mediterrània), s'hi va entregar a fons. Extraordinaris 6 maltes tastats sense saber-ne el nom, i a pèl (és a dir, vestits, però sense sopar). Diners ben gastats i moltes cosetes apreses que no penso compartir.

Conseqüència: la moto es va quedar a la porta del garito. No anava cuit, però els alcoholímetres, segurament, haguessin discrepat de tan agosarada afirmació.

Doncs salut, visca el malta i les reunions de pendons desorellats camuflades de cultura.

Dades bàsiques, o marcant paquet

Per valorar les coses en la seva mesura:

de 58.847 participants, classificat el 2.467,

posició de pas a l'Estadi: 2607,

posició de pas al km 10: 2549,

posició final: 2467.

És a dir, apretant com una bèstia parda fins el final.

Alguna pregunta més?, doncs dimarts entrenament a la Mar Bella a les 6:15 (si és que hi ha collons).

Avui és diumenge, doncs a córrer

Crono: 59:32. Recordem a l'estimat públic que eren 11 km i no els 10 de rigor. Equivaldria a un temps de 54, més o menys. Hem pujat Montjuïc, per tant, un parell de kilòmetres en pujada i més lents. Conclusió, a punt per la Bombers en menys de 50'. Objectiu acomplert.

A destacar que Estupenda Woman i Mini-jo Girl han acabat la cursa. La Wonder Family ho ha fet.

Bon vermut.

Preparatius, o la cursa és diumenge

Samarreta triada (la bona, la de la sort). Sabatilles ok. Dorsal recollit. Itinerari estudiat. Cursa visualitzada. Xip a punt. Glàndules suprarrenals bombant adrenalina. Altres glàndules bombant altres hormones. Meteorologia adient en proves (22 graus, mola bastant). Nervis temperats (si foren cordes de violí, seria un "si bemoll", més o menys). Bateria de l'iPod carregada. Llista de reproducció programada, ska, punk, alguna coseta de heavy i pop espanyol dels 80. Que no hi ha res en català, sí, sí que n'hi ha. El que no hi ha és Raimon o Lluís Llach, que per córrer, doncs no.

I només una pregunta, com s'ho faran Estupenda Woman i Mini-jo Girl per aguantar-me fins diumenge?.