Que 50 anys no són res...

Si algú m'ha trobat a faltar, la culpa segueix sent de les curses. 

Breument, 50 anys fa que van pelar en Kennedy. Qualsevol dia en Marhuenda descobrirà que Lee Harvey Oswald era català i militant de la CUP. Si en Ramon Mercader va liquidar Trotsky, tot pot ser, no?

Però del tema del dia també en fa 50 anys i per fi té vídeo oficial. Un vídeo acollonant per una cançó acollonant.

Apa, marxo a córrer.

Per si voleu veure un súperheroi...

En aquesta foto apareix Almost-fifty Man. Somriu, porta un tipping al genoll dret i ulleres de sol. Acaba de participar en una cursa. Mireu quin tipet:

El tipping serveix per no perdre el genoll a mitja cursa. Coses dels lligaments que ja no lliguen gaire. M'acompanya la Iolanda, l'única amb collons de córrer amb mi.

Canvi de versió, és a dir, posant pedaços

Tots els qui fem servir un ordinador sabem que arriba un dia en que et diuen allò de: "Aquesta versió ja està obsoleta, l'hem d'actualitzar". I també sabem que la majoria de les vegades la nova versió és una merda que només es justifica pel fet de tenir un  departament d'informàtica a l'empresa.

Doncs això va passar ahir. El nostre heroi, Quaranta-i-pic-Man, s'ha vist obligat a renovar la versió 4.6 del seu programari (és que no sé escriure softguar). La versió 4.7 no està disponible.

Li han instal·lat un nou programa:  

Almost-fifty-Man 1.0

Està en fase de proves. Ja veurem com va.

Victus, aquell dia del segle XVIII en que vam perdre

Una història explicada des de la memòria, deixant clar a cada episodi que tot està ja fet. Sabem què va passar, sabem que vam perdre llibertats i constitucions, sabem que ens van deixar sols, sabem que teníem raó, però amb aquesta novel·la aprenem que aquella desfeta va crear (que no destruir) una nació amb esperit de prevaldre. I ja fa tres-cents anys d'allò i aquí estem. No va ser una derrota, va ser el naixement d'una voluntat.

I el llibre és collonut. Llegiu-lo.

Comiats amb estil. Al Tino li hauria agradat, que en sabia molt de música.

Ara que s'ha mort en Constantino Romero es tornen a sentir els seus éxits de doblatge, començant pel seu "Hasta la vista, baby" (Sayonara en algunes versions). Fins que ens torni a dir "Luke, yo soy tu padre" escoltem una enorme versió de "Space Oddity". En David Bowie segur que ha flipat.

També és un comiat amb estil, de part d'en Chris Hadfield al deixar l'Estació Espacial Internacional.

Quaranta-i-pic-Man on tour

Perdoneu pel retard, però he estat enfeinat. O us penseu que dues mitges maratons es corren així, per la patilla?. No. Calen hores d'entrenament i esforç i determinació i suportar el dolor (no pain, no gain) i posar-se unes malles que no deixen res a la imaginació i gastar-se les peles en inscripcions i lesionar-te en el moment més inoportú i pseudorecuperat recaure i trobar un metge dels bons (tómese 2 de éstas i 2 de aquellas i 6 de las de colores, que para éso se inventaron las drogas, y déjese de gatorades (perdó, Iolanda) y bébase una cerveza al acabar que no hay mejor bebida isotónica). Us juro que aquest metge existeix i és el meu.

Total, que primer la mitja de Barcelona i després la de Girona. Les dues per sota de les dues hores, nostamal.

Per cert, amb la clara intenció d'obtenir el suport de la Wonder-family, ja que corria a Girona, vam agafar un hotel i vam estar de turisme el dissabte i el diumenge (bé, el diumenge va fer turisme el que quedava de mi).

Estupenda woman diu que val, que així sí. De fet, la cursa a Roma va ser motiu de 6 dies de turisme a Itàlia. I suggereix una cursa a l'Empordà. Fet.

La prova, pels descreguts.

"Los últimos días", una peli, no el resum de les profecies de sant Malaquies (o sí)

He comprat dos palets de llaunes de conserva variadetes, un GPS, un ganivet d'escorxar óssos, una pala, 100 metres de corda, una llanterna d'aquestes amb manubrio que no porten piles, espelmes, 175 encenedors, litines per purificar aigua, sacs de dormir, un curs per correspondència d'arts marcials força letals, una ballesta i mogollon de fletxes (pel Winchester em demanaven nosequé d'un permís d'armes), una dotzena de gallumbos (l'Apocalipsi no és motiu per passar vergonya si acabes en boles), amb la família hem redactat un pla d'emergències i establert punts de trobada.

I per què?, perquè hem vist la peli. I un director (o dos, en aquest cas) que és capaç de fer passar el Jose Coronado per un actor solvent no es pot equivocar en una cosa com la fi del món.

Esteu avisats. Després, quan ens trobem al subsòl, no em vingueu amb un "dame argo".

Galileo era idiota

Per a que us quedi clar d'una vegada, colla d'ateus irreductibles:


http://www.lavanguardia.com/ciencia/20130206/54365123254/profesores-universitarios-espanoles-tierra-centro-universo.html

"El lado bueno de las cosas"

El títol tira força enrera, que sembla el de una altra comèdia idiota on una impossible-adolescent en format Drew Barrymore es lliga un tio que de tan bo de segur provoca diabetis.

En aquesta surt en Robert de Niro (una certa garantia, encara que no definitiva), Jackie Weaver (l'únic personatge aparentment no sonat) i en Chris Tucker (un marciano).

Ah sí, i en Bradley Cooper i la Jennifer Lawrence.

Tots extraordinaris en els seus papers. I un bon guió (de fet molt bo). I tot junt ens proporciona una gran peli on reescriuen tot un gènere força abominable en general i el converteixen en una cosa molt interessant.

Aneu a veure-la, que val els 9,40 Eur que pagareu a l'entrada.

I ara us deveu plantejar que faig parlant de cinema amb la que està caient (format sobres i confeti). No vull perdre temps amb aquesta gentussa.

Bé, sí, una coseta senyor Rajoy:

- per demostrar que no ha cobrat diner negre no m'ensenyi la seva declaració de la renda on només hi apareixeran els seus ingressos en blanc. (Capítol 2 de "Comptabilitat per anormals", curs CCC).

- "Yo me ganaba la vida antes de la política", però si als 26 anys ja era diputat, collons...

Roma segons Quaranta-i-pic Man o 27 segles d'història et permeten tenir-ho tot com si fossis un adolescent, és a dir, brut i desordenat

El nostre heroi va descobrir el 31 de desembre que no es pot fer una bona marca de 10km a Roma. No és que el circuit sigui massa dur (un pèl dur sí, però no tant com el de la "Corte Inglés" p.ex.), no és que faci massa calor o fred, el que passa és que per un fanàtic del món llatí és impossible córrer a bon ritme mentre passes per: 

- Circ Màxim,

- Fórum Imperial,

- Monument a Vittorio Emmanuele,

- Via del Corso (columna de Sant Pau),

- Piazza del Poppolo (obelisc de Calígula),

- Mont Aquilino (vistes sobre tot Roma),

- Vila Borghese (com la Ciutadella, però a dalt d'una muntanya),

- Muralles  de Marc Aureli,

- Piazza Spagna (Obelisc, font i escales),

- Vila Medici,

- Quirinal,

- Via Cavour,

- El Colosseo i el Circ Màxim per acabar on vam començar.

Així no es pot i punt.

El metro va ple com un ou i només té dues línies. El Trastevere està a la quinta forca i és com Gràcia. El Vaticà està ple de capellans. La gent creu que a base de "prego" i "escusi" es pot fer el que et surti dels coglioni. La ciutat està bruta. No hi ha arbres als carrers. L'habitació de l'hotel feia 35 cm2 a preu d'urani enriquit. Tu creua un carrer i veuràs passar la teva vida per davant dels teus ulls abans d'arribar a l'altra vorera. I la Via Appia sembla haver estat bombardejada. I els cotxes circulen per on els surt de les gònades. Etcétera.

Però tenen el millor cafè del món. I grapa "baricatta". I pizza. I pasta "alla rabiatta". I Ferrari. I el temple de Vesta (que no surt a les guies, però que ell sol justifica una visita a Roma). I els trens surten a l'hora prevista. I van inventar la Vespa. I es van quedar en Bojan Krkic.

M'encanta.