Teologia 2ª part

Seguint la proposta de l'Ivan, feta en un comentari (per la resta: podeu fer comentaris i així donar-me vidilla, dropos), intentaré donar una explicació a la tendència blasfema del poble català. Per aconseguir-ho, tinc un fantàstic llibre d'en Pere Verdaguer, el "Diccionari de renecs i paraulotes" ben farcit d'execracions, blasfèmies, blasmes, imprecacions, improperis, amenaces i demés mostres de l'originalitat del nostre poble a l'hora del penjament i la paraula gruixuda. Són 259 pàgines enriquidores, que segons el seu autor, ens ajudarà a l'hora de solucionar una situació més aviat incòmoda, la necessitat de verbalitzar allò que empeny a obrir la boca sense atraure's la còlera divina (no oblidem que el Déu de l'Antic Testament té una mala òstia que tomba d'esquena, i si no pregunteu a Sodoma, Gomorra i d'altres llocs).

Ah, i recordeu que potser m'estic guanyant l'infern per fer-vos contents (a menys que Déu tingui sentit de l'humor).

Teologia

Acabo de rebre un SMS on sóc informat, textualment, que no pots cagar-te en Déu, perquè ho impedeix la llei de la gravetat. Heus aquí un interessant debat teològic, ja que si ens cenyim a la lectura literal de la Bíblia (gran llibre gore) pròpia dels grups integristes cristians aquesta afirmació seria absolutament certa, ja que el cel estaria situat a sobre nostre i defecar cap els estels és materialment impossible. Però hi ha interpretacions menys literals que situen el cel no a un lloc físic (a dalt) sinó en un altre pla d'existència. Això ens ompliria l'arc que va de la teologia de l'alliberament fins als hippies new age. Però, més encara, hi ha l'existència del panteisme, que, bàsicament, ens diu que Déu és a tot arreu, i per tant, a dalt, a baix, als costats, etc... Ergo, sí ens podem cagar en Déu, sempre que siguem panteistes. Aclarits els dubtes, que cadascú esculli on diposita la seva femta.

Ah, recordeu que traduir "Carpe diem" com "El dia de la carpa" pot no ser correcte.

Acció+violència+etc... 2ª part

Sempre s'ha dit que les segones parts no són bones, però també hi ha excepcions que confirmen la regla. Es tracta de "L'Odisea", que sent la continuació de la "Ilíada", també és d'Homer (curiós, no?). Més matances, déus corruptes, illes amb monstres, reines psicòtiques i demés parafernàlia hel·lènica, tot protagonitzat per Ul·lises (Odiseu en grec, d'aquí el títol, oh!). Després de la guerra de Troia, el noi decideix tornar a casa i, havent fet emprenyar els déus, acaba fent un tour pel Peloponès de gresca en gresca. Mentre la seva dona l'espera a Ítaca, envoltada de pretendents gorrons i teixint i desteixint per no haver de triar nou marit. Al final, el nostre heroi aconsegueix tornar a casa (toma spoiler), liquida els gorrons i és a temps d'enterrar el seu gos, l'únic que l'ha reconegut. O això és la història que Odiseu li va explicar a Penèlope per explicar els anys de retard en tornar de la guerra.

Ah, aquells temps en que es sortia de casa tot dient "vaig a fer un vol amb els amics i ara torno", s'arrasaven civilitzacions, i en tornar es podia culpar els déus pel retard!

300 (més o menys)

Ahir vaig veure una peli que explica un dels episodis més coneguts de les guerres mèdiques (entre perses i grecs, no entre la Seguretat Social i les mútues). Es diu "300", en referència al nombre d'espartans que formaven l'expedició a les Termòpiles (les portes del foc en grec, no té res a veure amb la Termomix). El fet que no es parli dels aproximadament 7000 aliats i vassalls que els acompanyaven no importa gaire, perquè és veritat que es van fer matar defensant el pas davant d'un exèrcit immens (1.000.000 segons les cròniques, 90.000 seria una xifra molt més realista). Be, de fet, van sobreviure tres espartans, que van corregir la descortesia l'un suicidant-se i els altres dos participant en primera línia a la batalla de Platea (que no es va produir en un cinema).

Però la peli mola, perquè és força correcte històricament i visualment és un espectacle collonut, com si en Flash Gordon hagués aterrat a la Tierra Media i s'hagués posat a representar l'Ilíada dirigit per Tarantino o Peckimpah. I dura una hora i mitja!!!!.

Ah, recordeu que podem passar per alt l'estètica un pel massa "Village People".

Bicoca

Seguint amb els meus esforços per arrancar-vos de l'estultícia, avui parlarem de paraules (que són aquells conjunts de lletres que tenen un significat) i història (que és allò que mai va entendre el sr. Bush). Molt be, heu sentit mai la paraula "bicoca" com a sinònim de ganga?, sí?, perquè si no ja no cal que seguiu llegint. Diguéssim que l'heu sentida i us heu preguntat "d'on ve?". Hi ha dues maneres de saber-ho: preguntar o buscar-ho al diccionari. Però segur que apliqueu una tercera via a l'estil Blair: assumiu el que vol dir i passeu de la resta. Doncs Bicoca es troba a prop de Milà i el 1522 s'hi va lliurar una batalla entre forces imperials (espanyoles) i tropes suïsses (mercenaris al servei de França). Val, i què?, doncs que mentre els suïssos van perdre uns 3000 soldats en una idiota càrrega frontal contra els arcabussers espanyols, aquests van tenir una sola baixa que es va deure a la cossa d'una mula. Per tant, bicoca equival a ganga. Clar, no?.

Per cert, jo no ho preguntaria a Suïssa.

Caspa

Porto dos dies intentant veure-li el costat divertit a les collonades d'en Mayor Oreja. No li veig, la veritat. Resulta que vivim en un país on la mentida i l'insult són armes perfectament legals, on hi ha diaris que mantenen les seves teories conspiratives i on alguns aplaudeixen els deliris de tot un vicepresident de l'Eurocambra. Perquè dir que Zapatero i ETA són aliats potencials és delirant, però afirmar que ETA i ERC són aliats (així, sense vergonya) és delicte. Però no passarà res. No seria l'hora de que algú digui "Catalans, menys seny i més collons!"?

Per cert, que ja han fet sortir el Borbó vell dient que els toros són d'un artístic que acollona.

Tal com deia el gran Forges "País!"

Avui a dormir sense consell final, que no en tinc ganes.

Sentits + imaginació= homerització

Diguéssim que a quarts de dotze ets a la feina escoltant la ràdio i comencen una entrevista amb en Fermí Puig (Drolma) i en Juan Mari Arzak (Arzak) i et diuen que t'explicaran com fer unes cocotxes al pil pil. I dius, òstia, m'hi fixaré per intentar fer-ho a casa (els intents d'uxoricidi mitjançant receptes són considerats delictes impossibles) i l'Arzak es llença. Però és l'hora del cuquet i el teu cervell, en lloc de quedar-se amb la recepta, emprèn el vol cap a taula, visualitzant les cocotxes i triant el vi adient, provocant una gana carpàntica que et condueix a un estat de "homerització" (Simpson, no el de l'Odissea), que et fa posar el cap de costat i començar a bavejar com el gos d'en Pavlov.

Quan et recuperes del deliri, reculls les baves i t'adones que no has pillat res de la recepta, penses que la culpa és del Conseller Saura, que com se les engalta totes ja no li vindrà d'una.

Ah, i recordeu que en Mayor Oreja no surt al "Club de la comedia".

Enginyers i energies renovables

Acabo de sortir d'una jornada sobre energies renovables al Porta22. Presentació del tema, tres empreses que parlen de la seva producció, públic molt especialitzat (enginyers, bàsicament) i jo en plan observador. I què n'he entès? estudia per ser enginyer superior (industrial, teleco, informàtic...), fes un màster (del que sigui), parla anglès com si fossis de Bristol, 3 anys d'experiència (mínim) i disponibilitat per viatjar pel món, per acabar calculant quants mosquits esclafats a les pales dels molins de vent en justifiquen la parada per netejar-los, o quin rendiment es perd en una placa fotovoltàica per l'acumulació de caques d'ocell. Per no parlar dels que es dediquen al biogàs que es produeix amb purins (merda de porc)

Per tant, la idea que n'he tret és que ser enginyer està directament relacionat amb bitxos morts i merdes diverses. Això us ho expliquen a la facultat?.

Ah, una ponència ha començat amb la frase "el sol fa de base en l'efecte transistor de les oblees de silici dopades amb altres elements". Arrasant.

Messi+Ovidi=Nostradamus

Com que sé perfectament quin és el nivell dels que em llegiu, vagi per davant que intentaré fer servir paraules amb poques lletres i de significat clar. La meva dona, tot llegint l'"Aurea Dicta" de la col·lecció Bernat Metge (com ja sabeu és una recopilació de frases llatines amb la seva traducció), va trobar una joia que deixa Nostradamus a l'alçada de l'amic tonto d'en Harry Potter:

"MESSIS IN HERBA EST" que apareix a les "Heroides" d'Ovidi (poeta llatí blablablabla). I us preguntareu per què està escrit tan rarament?, què vol dir?, doncs vol dir "La collita és encara herba" (no ha madurat) que lliga molt amb el guardiolisme. Però la cosa important és que fa 2000 anys ja es parlava de Messi perquè Ovidi, com a bon italià, estimava el futbol. I una cosa més, les "Heroides" són un poema de caire eròtic, per tant, si us engoril·leu amb el gran Leo, no és que sigueu gais, és cosa d'Ovidi.

Ah, i recordeu que llegir els clàssics mola per poder ser molt guai a l'hora dels cafès.

Camins de França

L'altre dia parlàvem de modernisme arquitectònic, que és el que tothom coneix, per sobre de l'interiorisme (vitralls, mobles, etc...). Doncs bé, hi ha encara un altre modernisme que és encara més desconegut, el literari. Un dels grans exemples és l'obra de Joan Puig i Ferreter. Un autor autodidacte, impulsiu, experimental. L'obra és autobiogràfica, i es refereix a la primera dècada del segle XX. Pors, neguits, joies i descobriments d'un noi que vol ser poeta, però que encara ha de descobrir com dominar el seu esperit. Els intents passen per l'alcohol, el sexe, els intel·lectuals, el treball rutinari, la lectura i porten el nostre home a ser rodamón i coses pitjors. El cas és que està explicat de manera que t'agafen ganes d'aplicar-te l'exemple i agafar carretera i manta. És francament bo, perquè inclús els episodis més tenebrosos i depressius estan escrits de manera brillant.

En Puig i Ferreter va ser un home polifacètic, que el va dur a ser editor, escriptor, dramaturg, polític (diputat al Parlament i al Congreso per ERC) i fins i tot ministre de cultura al govern republicà a l'exili, als anys cinquanta.

És a dir, un bastard de comarques sense formació universitària i amb tendències autodestructives és capaç d'escriure una de les millors obres que mai he llegit. Quina tristesa pel meu ego!.

Ah, recordeu que un "ex libris" no és algú que ha deixat de llegir.

A la sombra del granado

Com que sé que sou àvids lectors i que devoreu els llibres que recomano, no voldria que passéssiu gana. La perla de la setmana és "A la sombra del granado" de Tariq Alí. Ara que gràcies a "La ma de Fàtima" d'en Ildefonso Falcones molta gent ha descobert que la "Reconquista" va ser una guerra civil i s'interessa en saber què li va passar al bàndol perdedor, podeu descobrir com els musulmans van ser derrotats, enganyats, perseguits i finalment massacrats. La gràcia és que l'autor és musulmà i no és espanyol, i la novel·la és de 1994.

Descripcions molt aconseguides, molta acció i tot des del punt de vista dels moriscos, que a principis del s.XVI ho tenien més que pelut. Detall important, cap al final apareix un personatge cabdal per la història militar espanyola, voleu saber qui és?, doncs llegiu la novel·la o soborneu-me.

Un altre dia us parlaré d'altres llibres d'aquest paio, com per exemple "Un sultán en Palermo", sobre l'ocupació normanda de Sicília.

Ah, i recordeu que la migdiada encara no és disciplina olímpica, però hi estem treballant.

Primavera

Els qui tingueu un gos i l'hagueu dut a la platja algun cop sabreu que el mar exerceix una atracció gravitatòria sobre aquestes bestioles que riu-te'n tu dels forats negres. Dit això, si aquest gos que viu amb vosaltres ha arribat durant l'hivern (finals d'octubre, per més senyes), encara que el porteu a la platja ni es mirarà l'aigua. Però, arriba la primavera, amb els seus olors, la caloreta i tota la pesca i la bèstia comença a acostar-se a on trenquen les onades i, inevitablement, acaba dins. I ja està, la vostra bestiola es transforma en una mena d'encreuament entre manatí i cocodril (canis sirenius). El monstre dormirà més tranquil i satisfet, però el vostre parket i el sofà pagaran un preu tan alt que inevitablement passareu per les "Galerías del tresillo" i "Cadena el Tigre" en el va intent de recuperar la normalitat del vostre mobiliari.

Però això sí, tenir gos mola precisament per aquestes coses.

Ah, recordeu que excrement i defecació fan la mateixa pudor que caca i merda i són molt més cursis.

Cordes d'estendre i evolució

Si després de mesos visualitzant com reposar una corda d'estendre situada a un cel obert i a cinc pisos d'alçada compres la corda i decideixes aplicar el sistema "cowboy" (llençar la corda a quatre metres de distància i esperar encertar una politja de cinc centímetres) resulta que la teva dona (enginyer per més senyes) et diu que si fixes la corda que vols posar a la del costat amb una pinça d'estendre i la fas córrer ho solucionaràs en 30 segons. I dius, òstia, té raó, i jo em podria haver passat els propers tres mil·lennis abans d'arribar a la mateixa conclusió! (és que sóc de lletres). Està la meva dona en un estadi evolutiu superior al meu?, això sembla, no?, doncs no, perquè ella sap dissenyar processos simples i molt enginyosos per resoldre aquest problema, però jo vaig ser capaç de casar-me amb ella, aconseguint uns gens de primera categoria per tal de perpetuar l'espècie. Ergo el més evolucionat sóc jo, localitzant i obtenint allò que em cal per millorar l'homo sàpiens sàpiens (no, no m'he equivocat, és sàpiens dos cops). No us sona com la política exterior dels USA?.

Ah, recordeu que els macarrons bons són les "plomes nº 3", no aquelles aberracions gegantines que semblem canelons buits.

Plural o singular?

Sento una conversa on diuen que aniran a sopar a un xino, però que abans aniran als xinos a buscar grapes. Què passa, que als restaurants només hi ha un individuu xinés i als basars una pila?, perquè basar i restaurant són paraules singulars. A més, al costat de la feina (que és un lloc on em donen diners per anar-hi, per si algú no se'n recorda) hi ha un xino que el porten uns catalans; llavors, per què no és un català? a l'obrir un basar, et donen uns quants passaports xinesos, però si obres un restaurant, només te'n donen un?. O potser és una qüestió d'origen?, perquè al costat de casa hi ha un "badulaque" paquistanès, però tothom diu "el paqui"; en canvi, n'hi ha un regentat per hindús que tothom anomena "els indis". Podeu ajudar-me?

Ite missa est (ja sé que això ja ho vaig posar, però mola).

Salut

No fumis, no beguis, no mengis porc, no mengis carn, poca conya amb el peix que, o be té metalls pesants o paràsits tipus mini Godzilla, les verdures porten pesticides i pa ja no és pa. Un cop el metge ha aconseguit deprimir-te, et llances a una vida d'estoicisme i dieta que et permetrà arribar als 90 anys en excel·lents condicions (per ser un carcamal de 90 anys). Llavors el metge et diu que tens osteoporosi, sucre i colesterol (encara que no hagis menjat fuet els darrers 47 anys), i que tot això ho podries haver evitat bevent cervesa (osteoporosi), bevent vi negre (colesterol) i menjant pa (sucre).

Des d'aquí demano al col·legi de metges, l'OMS o al conseller Saura que s'aclarin, perquè necessitem dades objectives que ens permetin decidir si carcamal estoic o cadàver satisfet (al voltant dels 70), encara que si el Govern analitza fredament la qüestió i l'estalvi en pensions que es produiria, no tinc cap dubte que de la propera visita al metge en surto fumant i bevent (per prescripció mèdica, no per vici).

Ah, i recordeu que si avui no estic massa brillant és que és dilluns.

Fórmula 1 + TV3

Per fi ha tornat la fórmula 1!. Com sempre, la fan a TV3. La llàstima és l'equip de ¿professionals? que perpetren les retransmissions. Comentaris sempre tard (qui adelanta, qui entra a boxes) i errors infantils al confondre els pilots d'un mateix equip, com si cada pilot no portés un casc diferent per evitar precisament això. La culminació ha arribat avui, quan han confós un Toro Rosso amb un Red Bull (Buemi i Webber), cotxes amb patrocinadors diferents i aspecte extern força diferent. Però el millor encara havia d'arribar, quan a la volta 48 han celebrat la victòria del Ferrari de Fernando Alonso, força sorprenent si tenim en compte que el GP tenia 49! voltes. Ni tan sols s'han disculpat, han seguit com si no passés res, esperant que no s'hagués notat. Doncs s'ha notat!!!. L'únic avantatge que té TV3 és que els amics de la Sexta encara ho fan pitjor, encapçalats per l'amic calb de Fernando Alonso.

Impagable el paper de la Laia Ferrer, que encara ningú sap què hi fa, si no sap res de la competició, no parla anglès i no és capaç de fer una sola pregunta intel·ligent (total, només parla amb en Jaume Alguersuari).

Doncs això, Ferrari torna a manar i el Kàiser s'ha arrossegat per darrere del seu company d'equip (l'única mesura real a la F1).

Ah, recordeu que sóc ferrarista des dels temps del Patrick Tambay, Jean Alessi i cia, i que he vist l'Scuderia perdre més que no pas guanyar. M'agrada que Alonso hi sigui, igual que sempre vull els millors jugadors al Barça, siguin o no simpàtics o guapos.

Els reis maleïts

Diguéssim que ets un rei de França de principis del segle XIV, que et dius Felip el Formós i que has dut el teu país a la grandesa amb ma ferma (per això et diuen el rei de ferro), però que pel camí t'has empenyorat fins i tot l'ànima amb els principals banquers de l'època, altrament dits Templers. Com ho soluciones?, doncs per la via medieval, és a dir, em peto els Templers amb l'ajut del Papa Climent V (que també els deu una pasta) i em quedo el seu patrimoni, passant de la ruïna més absoluta a l'opulència. La llàstima és que mentre fas el Gran Mestre dels Templers a la brasa, aquest s'ho pren malament i llança una maledicció, anunciant la mort del Rei, el Papa i el Canceller en menys d'un any i la mort prematura de les següents set generacions reials. Com podeu veure, el Gran Mestre tenia prou mala òstia (a més, tot això va passar!!).

Un senyor que es deia Maurice Druon, membre de l'Acadèmia Francesa, premi Goncourt, ministre de cultura, és a dir, lleugerament per sobre de, per exemple, la Julia Navarro, va novel·lar tota aquesta història en vuit volums. Totxo?, no. Un amè recull d'assassinats, traïcions, sexe, més traïcions, etc... Res de novel·la històrica, és història. Deixeu-vos de Ken Follets i altres coses i veieu com es pot parlar de tot això sense avorrir les ovelles.

Queda dit.

Catàstrofes i decisions

És una cosa sabuda que el tomàquet va arribar a Catalunya el segle XVII (17 pels qui no van fer llatí), que van passar cent anys fins que algú, mirant-se el tomàquet, va decidir conrear-lo, i que va caldre un segle més perquè algú decidís sucar el tomàquet a sobre d'una llesca de pa (Néstor Luján ho situa cap el 1884). Resumint, uns dos-cents anys d'estudi i reflexió per obtenir el pal de paller del nostre país, allò que ens defineix i ens converteix en la culminació del procés evolutiu de la humanitat, el pa amb tomàquet. Un cop aclarit aquest punt, com collons preteneu que reaccionem davant de la gran nevada en qüestió de minuts?, no podem, no en sabem, la nostra genètica ens obliga a reflexionar sobre qualsevol cosa abans de decidir res, aviam si ens queda clar!.

Però tot té un costat positiu, vàrem necessitar 250 anys (més o menys) per ajuntar pa i tomàquet i hem necessitat uns dies per treure la neu dels carrers i carreteres i restablir els serveis. Doncs nois, la progressió és impressionant (deu ser internet). Si seguim així, segur que la propera catàstrofe no ens enxampa amb els pixats al ventre, sinó entrant al WC i amb els pantalons als turmells.

Ah, i recordeu que "no estamos tan mal", és que som així.

Barcelona 2022

Això d'avui no és una tempesta de neu, que seria una vulgaritat. És, ni més ni menys, que el primer assaig de cara als Jocs del 2022, així tenim dotze anys de coll per analitzar què ha anat bé i què ha fallat, per tal de presentar un dossier com Déu mana al COI. La nevada d'avui és només el principi, ja que aquesta nit començaran una sèrie d'assajos per tal de situar cada prova al lloc més adient. Els primers estudis situen el bobsleig, el luge i l'skeleton des del Tibidabo Balmes avall. La prova dels 50 Km. esquí de fons seguiria l'itinerari de la Marató, tot afegint-hi les voltes a la plaça Catalunya que calguin per arrodonir els 8 Km que faltarien. El biatló seria Rambla amunt i avall, amb la zona de tir situada davant del McDonalds, que ja hi estan avesats. El patinatge artístic no seria cap problema, ja que el 2022 ja no serà esport olímpic, sinó un complement del Circ del Sol. Pel que fa als salts de trampolí, quedarien molt aparents des de l'estadi olímpic en direcció a les fonts màgiques, tot sobrevolant el MNAC. I l'esport rei, l'única raó que justifica l'existència els Jocs d'Hivern, el Cúrling, es disputaria a la Plaça de Sant Jaume, des del balcó de l'Ajuntament cap al de la Generalitat.

La resta de proves (esquí alpí, snow, etc...) queden pendents de localitzacions definitives, fet pel qual l'Ajuntament agrairà qualsevol suggeriment.

Ah, recordeu que quan neva és aconsellable no intentar prendre el sol.

Dieta mediterrània i foment de la cultura

A pesar del títol, això no va de literatura gastronòmica ni d'articles sobre cuina. Segons una anàlisi acurada sobre els hàbits de lectura d'això que anomenem societat, es desprèn que una gran part de la lectura es realitza al WC. És a dir, apoltronats a la cagadora aprofitem per ampliar els nostres horitzons culturals, sobretot en el camp de la química inorgànica (etiquetes de xampú i derivats). Doncs bé, la gran pregunta és, com podem afavorir el creixement d'aquesta pràctica?.

La resposta es troba a la nostra dieta. Sí senyors, perquè quin és el màxim impediment per llegir en aquesta situació? el restrenyiment, ja que els estertors i espasmes musculars que provoca la manca de fluïdesa intestinal dificulta en gran manera la fixació de la vista en el text que pretenem llegir. Per tant, i aquí entra la dieta mediterrània, és important incrementar el consum de vegetals que ens aportin la quantitat necessària de fibra per donar la velocitat adient a l'evacuació dels budells, altrament dit cagar sense tremolors de mans ni fer el calamar arriscant-nos a patir un ictus (fer el calamar és passar alternativament del blanc al vermell mentre empenyem la femta portes enfora). Així que ja sabeu, si mengeu verdura acabareu entenent Proust.

Dunes vora el mar

Fruit de les meves expedicions (gairebé diàries) per la platja a la recerca de mamuts (amb el gos, és clar), m'he convertit en una mena de testimoni de coses força curioses. Una que últimament m'interessa és el misteri de la duna que separa les platges del Bogatell i la Mar Bella. Està rodejada d'una valla metàl·lica i coberta de canyes i demés vegetals de platja. La part interessant comença a la banda de la platja, on un forat a la valla mena a un caminet que du al cim de la duna. A què hi puja la gent?, per què sempre hi ha algú a dalt?, per què aquesta gent sempre és gent de sexe masculí?, és que la vista és espectacular?.

Agrairé qualsevol ajut que em dugui a la resolució d'aquest misteri, i direu, per què no hi puges tu?, doncs perquè prefereixo que em solucioneu vosaltres aquest interrogant, que jo tinc coses més interessants a fer.

Ah, i recordeu que fer servir l'aigua de la banyera en tercer lloc no és una guarrada, és ecològic i sostenible.

Globalització

Un dia vas i et compres un cotxe (japonès, per més senyes) i et donen 5 anys! de garantia. I penses, me la sua, el tindré quatre anys... Però resulta que decideixes tenir-lo més temps i que quan el cotxe compleix cinc anys i sis mesos, peta un diferencial. Un diferencial és una cosa equivalent a un esferulador subatòmic bipolar, és a dir, que ningú sap què collons és, però en portes un al cotxe.

Vas al servei oficial a que diagnostiquin la lesió i et diuen que cal extirpar: 2000 euracos!!. Un amic et diu que coneix un mecànic de veritat que s'ho pot mirar, però és a 140 kilòmetres de casa, i comença el xou:

- una grua porta el cotxe aquests 140 km. i el deixa al taller del mecànic,

- el mecànic confirma el diagnòstic, però la cura és diferent: canviar el camp de força que manté la integritat estructural del reactor protonuclear i reposar la cosa lubrificant. O sigui, que torna a posar valvulina i un additiu (silicat de carboni (no és conya)) i canvia el clip (reten).

- un cotxe amb xòfer em recull a la porta de casa, el xòfer m'obre la porta i condueix els 140 km. sense badar boca, cosa que agraeixo amb tota l'ànima. Em deixa a la porta del taller i espera a que li confirmi que el cotxe està llest. Només llavors se'n va.

- el mecànic m'explica l'avaria, la reparació i procedeix a cobrar: 118,50 euros!!!!!!!!!.

De la grua i el cotxe amb xòfer se'n fa càrrec la companyia d'assegurances, que per això pago la pòlissa, la reparació la pago jo, com és lògic.

La qüestió és: els de Mitsubishi es pensen que sóc gilipolles o els seus "mecànics" són uns incompetents de collons? O és que com el cotxe és car no pot tenir una avaria barata?.

Ah, recordeu que hi ha xòfers que saben conduir i callar, com els d'abans.

Gràcies Rafa (xòfer)

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Viure a les illes del Canal de la Mànega ha de ser molt avorrit, perquè quan has ajudat als evasors fiscals a blanquejar el fruit dels seus delictes i has fet un parell de voltes a la illa, què fas les 23 hores restants del dia?. I si a més resulta que estàs de ple a la Segona Guerra Mundial i t'han ocupat els alemanys, no et queda més remei que crear una societat literària com a única excusa per poder reunir-te amb els teus amics sense despertar massa sospites.

Aquest és el punt bàsic de la novel·la. El que resulta més interessant és que està escrita com si fos un recull epistolar (de cartes, tarugos!) entre els protagonistes. Això crea un ambient molt retro, de quan la gent feia servir paper, ploma, sobres i uns gomets de coloraines per comunicar-se amb els amics i/o parents. La història és molt versemblant, el to amè i tracta el drama bèl·lic amb tacte i respecte.

Toca la fibra i és molt senzill identificar-se amb els personatges, fins i tot amb els alemanys.

Llegiu-lo, que val la pena. És la demostració de qualsevol amb una història per explicar i una mica de gust a l'escriure pot fer-ho.

I recordeu que podeu llegir coses que jo no hagi recomanat, però no me'n faig responsable si és una merda.

La Sagrada Família i en Benet XVI

El set d'octubre en Benet XVI vindrà a Barcelona a consagrar la Sagrada Família. D'entrada, ja sabem quin dia d'octubre no hi haurà eleccions al Parlament (perquè no hi ha collons d'anar a votar amb la Cúria fent la papallona pel cap i casal). La segona cosa que em ve al cap és intentar escatir perquè cal consagrar una església que no està acabada, els fa por que caigui amb les obres del TGV?, o en Benet no veu clar que es pugui mantenir en el càrrec fins que estigui feta del tot (per raons biològiques, no és que temi un cop d'estat o pensi plegar)?. O, potser entren en campanya i fan com els polítics, que inauguren qualsevol cosa per tal de sortir a la tele. Sigui com sigui, farà goig veure el Papa santificant estàtues del Subirachs mentre un estol de japonesos el posen morè a cop de flaix. Per arrodonir-ho, a mi la Sagrada Família em sembla una merda de les grosses. Seria molt millor que el túnel la fotés a terra i així recuperar per la ciutat un solar on poder organitzar uns "botellones" pels guiris (així no caldrà que vagin a Lloret).

Google

Ara que ja tinc la vostra atenció amb un titular espectacular, cal dir-vos que no parlaré de Google, si no d'aquest blog. Nens i nenes, nois i noies, gent gran i petita i admiradors en general, si poseu "animus iocandi" al buscador, apareixo a la primera pàgina!, en la vuitena posició! Oéééééééoééééoéoé! Que n'apreguin! Que no estamos tan mal!

No tinc ni punyetera idea de com s'ha esdevingut aquest miracle, però és. Com diuen els toreros, va por utede!.