Diari d'un confinat

Dia 1:

Plans sobre autoorganització, bricolatge, dieta, exercici i manteniment d'una moral alta.

Tedi.

Dia 2:

Monto una taula nova a l'habitació per treballar, l'he anat a buscar al despatx. El teletreball és necessari, cal solidaritzar-nos amb els nostres veïns i no sortir de casa.

Una hora per agafar el cotxe, anar a la feina i fotre la punyetera taula dins el cotxe. Primers renecs, però la moral es manté alta.

En 60 minuts més, feina enllestida, la taula està a punt.

Estic esllomat, un petit descans. Birra, anxoves, ganchitos i sofà. Zàping compulsiu. Migdiadeta reparadora. Birra de mitja tarda, per treure'm l'estrés.

19:00 Netflix ens salvarà.

20:00 Recordo que no he dinat. Una birra per pensar què em faig. Expedició a la nevera. No hi ha birres. Vaig al rebost. No hi ha ganchitos.

Morirem tots.

Dia 3:

Em desperto al sofà.

Construeixo un xil·lòfon amb les llaunes buides. És decebedor, totes fan la mateix nota.

Sortiré a buscar queviures. Jaqueta, casc de moto i guants de fregar. Darreres comprovacions:

cartera, claus, mirada assassina i bargueta tancada. Estic llest. SOM-HI.

Amb la nevera plena toca reorganitzar el rebost.

Seguint un pla preestabler fa anys, hi ha de tot. Café (caducat el 2013, puta Nespresso), Mojo picón (caducat el 2015, quines vacances a Tenerife), pinya en almíbar (que no suporto, però que compro de tant en tant per deixar-la caducar i així revenjar-me d'aquell mal de panxa als 12 anys), palomites pel microones i tomàquets dessecats de Calàbria (caducats el 2016. No sé com van arribar a casa).

I tàpers, centenars de tàpers.

Dia 4:

A veure, això no és una distopia. Les distopies succeeixen en realitats alternatives, i això està passant de debò. Per tant, al proper que senti dir que vivim una realitat distòpica o que això és una oportunitat per millorar, el capo.

Una distopia seria una realitat en la qual els tàpers de l'armari prenen consciència i decideixen eliminar-nos. Tàpers de plàstic, tàpers de vidre, tàpers reciclats de menjar del xinès...

Tots atacant a l'hora i devorant iaies i tota mena de discapacitats, mentre els tàpers de marca (que formen la classe dominant) prenen el control del món.

Això seria una distopia.

Això nostre és avorrit.

Acabo de llençar tots els tàpers que no tenen tapa i totes les tapes sense tàper.

M'estaven mirant raro.

Hi ha un veí cantant el "Bella Ciao" en pilotes al balcó. Alço el puny solidàriament.

Estem bé, tots estem bé, però hi ha un ocell al balcó que em mira fixament.