L'altre dia parlàvem de modernisme arquitectònic, que és el que tothom coneix, per sobre de l'interiorisme (vitralls, mobles, etc...). Doncs bé, hi ha encara un altre modernisme que és encara més desconegut, el literari. Un dels grans exemples és l'obra de Joan Puig i Ferreter. Un autor autodidacte, impulsiu, experimental. L'obra és autobiogràfica, i es refereix a la primera dècada del segle XX. Pors, neguits, joies i descobriments d'un noi que vol ser poeta, però que encara ha de descobrir com dominar el seu esperit. Els intents passen per l'alcohol, el sexe, els intel·lectuals, el treball rutinari, la lectura i porten el nostre home a ser rodamón i coses pitjors. El cas és que està explicat de manera que t'agafen ganes d'aplicar-te l'exemple i agafar carretera i manta. És francament bo, perquè inclús els episodis més tenebrosos i depressius estan escrits de manera brillant.
En Puig i Ferreter va ser un home polifacètic, que el va dur a ser editor, escriptor, dramaturg, polític (diputat al Parlament i al Congreso per ERC) i fins i tot ministre de cultura al govern republicà a l'exili, als anys cinquanta.
És a dir, un bastard de comarques sense formació universitària i amb tendències autodestructives és capaç d'escriure una de les millors obres que mai he llegit. Quina tristesa pel meu ego!.
Ah, recordeu que un "ex libris" no és algú que ha deixat de llegir.
+17:20+%232.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada