És una cosa sabuda que el tomàquet va arribar a Catalunya el segle XVII (17 pels qui no van fer llatí), que van passar cent anys fins que algú, mirant-se el tomàquet, va decidir conrear-lo, i que va caldre un segle més perquè algú decidís sucar el tomàquet a sobre d'una llesca de pa (Néstor Luján ho situa cap el 1884). Resumint, uns dos-cents anys d'estudi i reflexió per obtenir el pal de paller del nostre país, allò que ens defineix i ens converteix en la culminació del procés evolutiu de la humanitat, el pa amb tomàquet. Un cop aclarit aquest punt, com collons preteneu que reaccionem davant de la gran nevada en qüestió de minuts?, no podem, no en sabem, la nostra genètica ens obliga a reflexionar sobre qualsevol cosa abans de decidir res, aviam si ens queda clar!.
Però tot té un costat positiu, vàrem necessitar 250 anys (més o menys) per ajuntar pa i tomàquet i hem necessitat uns dies per treure la neu dels carrers i carreteres i restablir els serveis. Doncs nois, la progressió és impressionant (deu ser internet). Si seguim així, segur que la propera catàstrofe no ens enxampa amb els pixats al ventre, sinó entrant al WC i amb els pantalons als turmells.
Ah, i recordeu que "no estamos tan mal", és que som així.
+17:20+%232.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada