Resistir és vèncer o quan la lluita és per no rebentar

Tancar l'any atlètic amb la pitjor marca de la temporada (58:26), llunyíssim de l'objectiu de baixar de 50 clarament, pot semblar un desastre. La carrera que em feia més il·lusió i faig una merda de temps. Però va ser la meva millor carrera. El dia abans havia decidit no participar per la febre, portava 3 dies entre el llit i sofà i anava ben farcit de Frenadol. El mateix dia, trobant-me una mica millor decideixo que surto, faig el que pugui i em retiro. Surto, al km 1 les cames ja no van Estupenda Woman i Mini-jo Girl em donen ànims, al 2 m'arrossego com puc i al 3 vull plegar, però no trobo el moment de parar. Km 4 mai les havia passat tan putes corrents. Km 5 no em paro fins l'avituallament, almenys que em donin aigua. Km 6, només en queden 4, 25 minutets i ja estarà. Km 7, ara no plego, arribo si o si, encara que sigui l'últim. Kms 8 i 9 em fa mal tot, per què no seré aficionat als bonsais?. Km 9,5, ja es veu l'arribada, em ve al cap el poema de Kipling "If" (deu ser l'anòxia). Arribada. He rebentat al km 2, però he acabat.

Dues coses, no ho faré mai més i a la Bombers baixo de 50, parauleta del nen jesús.

"si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»"

("If", Rudyard Kipling)