divendres, 30 d’abril del 2010

Gossos

Sona el despertador, són les 6:30, rentat la cara, samarreta, malles, vambes, gos, papers per recollir defecacions canines, claus de casa i a córrer. Surts al carrer, 2 minuts i el pulsòmetre arriba a 145 ppm. Bon ritme, és de nit i el gos està atent a possibles preses (mamuts, preferentment). Parc del Litoral, cap a la platja. 155 ppm, t'acostes al marge superior, respira i relaxat. Encares la baixada de la platja i dos policies et miren i t'aturen (sense sirena, que la gent normal dorm). Documentació, collons que vaig en malles corrents per seguir en forma i no tenir un infart que li costi diners a la S.S., no, no, la del gos. Porta xip, passa-li la cosa de llegir xips. Volem el certificat d'empadronament de la bèstia. Si porta xip, no podem deduir que està empadronat?. Cara de dèficit, mirada consultiva al soci de patrulla. Val, però la propera vegada porti el certificat d'empadronament. Busca una carpeta, posa tots els papers dins i cada cop que surtis de casa agafa-la.
Òstia, que jo només volia fer una mica d'esport!
Ah, i recordeu que els agents de l'autoritat són gent amable, que només fan la seva feina, i a més estan catxes i són guapos, atractius i comprensius.

dimecres, 28 d’abril del 2010

La Bíblia (contada a los pasotas)


Posant un cert ordre a la llibreria de casa, de vegades apareixen joies oblidades. Tot i que cada vegada que remenem ho fem amb l'esperança de trobar algun bitllet oblidat, ens hem de conformar amb trobar algun llibre que feia temps que no vèiem, com és el cas d'avui. Amb l'esperit gamberro de finals dels 70, en J.L. Martín va fer una revisió dels episodis més espectaculars del Llibre, centrant-se en l'Antic Testament, que dóna molt més joc.
Assassinats en massa, invasions, plagues, Mata Haris que decapiten generals enemics previ pas pel catre (impagable l'episodi de Judith i Holofernes), Moisès picant a màquina el X manaments, etc...
Orgies de destrucció, sexe, traïcions, terrorisme, xantatge, infidelitats, "braguetazos" i un Déu amb un sentit de l'humor força recargolat (com quan fa traspassar Moisès tot just veure la Terra Promesa). No crec que sigui el llibre de capçalera de'n Benet XVI.
Per cert, la versió "oficial" també és molt recomanable, hi ha OVNIs i descripcions molt gore de les lesions que impedeixen l'entrada al temple.
Ah, i recordeu que us podeu afegir com a seguidors, que molta conya, però aquí no s'apunta ningú.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Paraules

Ara que el PP de Badalona ha sortit de l'armari, no fos cas que l'Anglada els ocupi l'espai, tothom parla de racisme i xenofòbia. Si voleu, us puc oferir una explicació sobre la diferència entre les dues paraules, que ni tan sols són sinònims.
El racisme és una idea i la xenofòbia una actitud. Com que les idees són lliures, tothom és lliure de ser racista, però no és lliure per ser xenòfob. Collonades, direu, jocs de paraules, doncs no perquè la llibertat de pensament inclou fins i tot aquestes coses. Però la llibertat d'acció no ampara la xenofòbia, considerada delicte pel Codi Penal.
Així les coses, no us confongueu, tots els xenòfobs són imbècils (perdó, volia dir racistes), i tots els lladres són lladres, romanesos, gitanos o barcelonins (oi que sí, senyor Millet?).
Apa, fet el sermó, ja podeu seguir apretant el cul fins demà a les 20:45, per TV3.
Ah, i recordeu que creure en la remuntada no és estar sobreexcitat, és creure que plaers passats es poden reviure.

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi

Quan la meva dona em regala un llibre, m'està dient "a veure si llegeixes una mica i deixes de ser tan tarugo?". Quan jo li regalo una rosa, li estic dient "fixa't en aquesta flor, i a veure si t'hi assembles una mica?".
Els catalans tirem de metàfora per no dir les coses clares, o simplement ens agrada celebrar la primavera d'una manera tan civilitzada que deixem el món acollonit?. Jo, personalment, li regalo una rosa a la meva dona perquè la rosa aprengui com hauria de ser, bonica, estilitzada, aromàtica i amb alguna espina, que de tot hi ha d'haver.
Som un poble sentimental, què vols fer-hi!
Ah, i recordeu que no estic gens d'acord amb el fet que Sant Jordi matés el drac.

dijous, 22 d’abril del 2010

Així m'agrada!

Després de la subtil recomanació d'ahir sobre la lectura i crítica del relat de l'autobús, estic molt content d'anunciar-vos que, abans de finalitzar el termini, ja hi havia una crítica positiva:
Serena V. ha escrit:
És molt maco, però tant curtet...
Clar, curt, directe, senzill, intel·ligent, i sobretot, encertat.
Amb l'afegit que no sé qui és aquesta Serena V.
Ah, i recordeu que aquesta vegada us heu salvat pels pèls.

dimarts, 20 d’abril del 2010

L'autobús favorit

L'autobús favorit
Quan li va preguntar quin era el seu autobús favorit, no va saber què dir.

Autobús favorit?, què vols dir?,

Sí, home, el que més t'agrada,

Doncs no ho sé, són tots iguals...

No, què dius, què han de ser tots iguals, n´hi ha de bons i de dolents...

Tu desbarres...

No, veuràs, el meu autobús preferit és el 26.

T'agrada la ruta que fa?,

No entens res, és el meu favorit perquè m'arrenca de la feina i em porta a casa. 
Ah, però també et porta a la feina, no?,

Podria, sí, però això li trauria tota la màgia,

I, llavors, com vas a treballar?,

En metro.

Per no trencar l'encanteri.

Exacte.

Ets molt estrany.

Ja.

Això apareix al web de TMB . És meu, així que poca conya i tothom a llegir-lo i comentar-lo com una de les obres imprescindibles de la literatura universal. Com en dos dies no hi hagi com a mínim un comentari lloant-ne l'extraordinària qualitat, "se va a vé en un follón que no sabe dónde sa metío".
Ah, i recordeu que esteu advertits.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Amor a quemarropa

L'altre dia parlàvem de la millor peli del món. I, què passaria si en Tarantino i en Tony Scott en fessin la versió gamberra? doncs que ja ho van fer i es diu "Amor a quemarropa". És exactament la mateixa història, una parella que supera dificultats sense fi per aconseguir viure el seu amor vertader, però en versió canalla, molt canalla.
Un grandíssim Christian Slater, Patricia Arquette, Dennis Hopper, Brad Pitt, Gary Oldman...
I, a més, conté el millor tiroteig que s'ha filmat mai, en una habitació d'hotel i multibanda. Una canya.
Ah, i recordeu que els romans van copiar els déus als grecs i l'SGAE no va piular.

dissabte, 17 d’abril del 2010

La princesa promesa

Ahir em vaig referir a aquesta peli com la millor de la història del món mundial. Homes bons i homes dolents, pirates, belles (o bellíssimes) princeses, monstres, mags, miracles, taumaturgs i amor vertader. Què més voleu?. Les coses clares, els bàndols definits. És un conte de fades tan bonic, tan ben explicat, tan ben actuat que fa ràbia que no sigui veritat, o sí, que potser la terra de Florín existeix i només cal trobar-ne el camí, com l'espadatxí Montoya...
M'estalviaré l'spoiler.
No és infantil, no és innocent, és el que tots volem.
Ah, i recordeu que si Sòcrates i Plató sostenen que l'Atlàntida va existir, qui sap?.
Aquest post està dedicat al meu amic Ivan, que va acceptar el repte de la traducció del llatí, tot i ser un enginyer.

divendres, 16 d’abril del 2010

Crònica de la independència

Que no tot són els clàssics, que no tot ha de ser intens i profund, que també pot ser fàbula i imaginació. Què passa, que no us agraden les pelis amb "happy end", d'aquelles on el pirata es lliga la princesa i són feliços per sempre?. Doncs jo, com a ferm defensor de que la millor peli de la història del món mundial és "La princesa promesa", estic totalment a favor dels finals amb anissos, que per donar pel sac ja tenim el món real.
Total, que és una mena de reportatge periodístic de la Patrícia Gabancho fàcil de llegir i força autofel·latori, però que està molt bé. Quan acabes de llegir-lo, t'agafen ganes de disfressar-te de remença i cridar "Visca la terra".
Ah, i recordeu que no és delicte estar a favor de la independència.

dimecres, 14 d’abril del 2010

The clash of titans

Per què, si el 1981 van fer una peli més que digne (amb el Harry Hamlin), el 2010 en fan un remake i a la meva dona i a mi ens dóna per anar-hi?. Quin error estem pagant, quin càstig terrible mereixem, per què tan dura la penitència?. I més encara, Liam Neeson, Ralph Fiennes etc..., què han fet per haver de representar déus amb un vestuari que faria vergonya el mateix Flash Gordon de ressaca? Tenen un representant molt cabron? O es van donar un cop al cap abans de signar el contracte?.
Per si no ha quedat clar, la peli és una merda (però una merda molt grossa, eh?).
Ah, i recordeu que triar una peli segons la disponibilitat horària pot tenir aquestes coses.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Heliopirates (neologisme, crec)

Els nois de l'associació espanyola de la cosa de fer electricitat amb plaques solars s'exposen a un "puro" del quinze si es confirma que entre novembre de 2009 i gener de 2010 van abocar 4500 MW/hora a la xarxa entre les 12 de la nit i les 7 del matí. I què, em direu els llegiu massa de pressa. Doncs que són plantes SOLARS. O tenen els millors enginyers del món que han descobert algun procediment gairebé alquímic per produir de nit, o tenen els collons més grans del món, o les meninges més petites del món combinades amb unes gònades de proporcions titàniques.
Jo, personalment, em quedo amb l'opinió que són adoradors de les comèdies italianes del Totó i companyia (que no paren de sortir aquí) i això no és més que un sentit homenatge a qui els va fer riure quan eren nens.
O són pirates.
Ah, i recordeu que tal i com va dir Suetoni parlant de Vespasià, "Vulpes pilum mutat, non mores".
(traduïu, va. A qui encerti li dedico el proper post).

dissabte, 10 d’abril del 2010

La aventura de los godos


300 anys, 34 reis, de l'Imperi Romà al Califat. Són els Reis Gods, aquells nòmades germànics que es van carregar els romans i van caure davant els musulmans. Els nostres pares s'aprenien una llista amb noms tan suggerents com Wamba, Alaric, Sissebut, Xindasvint o el menys exòtic Roderic (Rodrigo, el noi de la batalla de Guadalete). Doncs és un llibre collonut per aprendre una miqueta sobre els anys turbulents que ens van dur dels romans als musulmans, de l'edat clàssica a l'edat mitja, de l'arrianisme al catolicisme. I dius, és interessant?, òstia nois, sang i fetge, conxorxes, assassinats, enemics interiors i exteriors, etc... no sé perquè no n'han fet una peli encara. Llegiu-lo i descobrireu qui era Gal·la Placídia (la de la cruïlla entre travessera de gràcia i via augusta). Sexe no n'hi ha, a pesar de l'enorme lubricitat d'en Roderic.
Peaso llibre de Juan Antonio Cebrián, una lliçó d'història en 200 pàgines.
Ah, i recordeu que aquests llibres que comento són reals, no m'he n'he inventat cap (de moment).

dijous, 8 d’abril del 2010

Oficis i esforços

Si resulta que on treballes hi ha tres finestres amb els vidres trencats i se suposa que hi has de fer alguna cosa, doncs vas al vidrier i demanes preu. 100 euros!. I com que al magatzem hi tens guardades unes finestres que vas canviar, dius "doncs ja m'ho faig jo, que no pot ser tan difícil".
- 2 hores treien els claus i la pasta que agafen els vidres,
- 1 hora per tallar els vidres a la mida corresponent,
- 20 minuts per curar els talls a les mans (produïts de manera inexplicable),
- 30 minuts per posar la pasta,
- 45 minuts per netejar la pasta mal posada,
- 30 minuts per tornar a posar la pasta,
- 10 minuts per decidir que ja poden donar pel sac a la pasta si no li surt dels collons posar-se bé,
- 1 hora per tornar a posar les finestres al seu lloc.
Total 6 hores i 15 minuts, però el vidrier s'ha quedat sense 100 euros!. Si tenim en compte que vaig estudiar dret, prodigiós, no?.
Ah, i recordeu "Soldados de Salamina" no parla de les guerres mèdiques.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Cadàvers, avions i famílies

Hi havia una vegada un avi, una mare i una filla que van anar a Londres i allà s'esdevingué que l'avi (de 91 anys) va decidir traspassar. I, ailàs, que no eren anglesos, que eren alemanys i el finat havia expressat la seva voluntat de reposar a la seva terra natal (Alemanya, pels qui s'hagin perdut). I com en les millors comèdies italianes dels 50-60, amb Totó al capdavant, la mare i la filla decideixen repatriar el cadàver per la brava. Cadira de rodes, ulleres de sol, gorra i "l'avi fa mala cara perquè a la seva edat ja-se-sap" i a Heathrow, amb dos collons. A l'hora d'embarcar la cosa no cola i les detenen sota el càrrec de "exportació il·legal de fiambre"? "equipatge no declarat"?. Apa, sota fiança les noies i l'avi a la nevera. Genial, no?, home, ja posats podien haver envasat l'avi al buit i enviar-lo com a producte perible.
Ah, i per demà em feu una redacció de 200 paraules sobre la frase "Delenda Cartago".

dimarts, 6 d’abril del 2010

Costumari català: la blasfèmia

Ara sí, tal com em va suggerir l'Ivan, disquisició sobre el català (idioma) i la cosa de cagar-se en tot (blasfèmia). Avui no seré creatiu i em referiré a l'obra d'en Pere Verdaguer "Diccionari de renecs i paraulotes" (un altre cop, sí). És que ens ho explica tan bé!, així que atents:
- el català, sense protecció política i social, sense escola ni literatura culte durant els segles XVI a XVIII, amb una Renaixença al XIX que cal no sobreestimar i un XX amb alts i baixos (més baixos que alts), s'ha hagut de refiar per sobreviure de carreters, pagesos i d'altre gent que no havia anat a escola.
- el castellà, francès, alemany, etc... no són pobres en renecs, si no que han desenvolupat de manera contínua una literatura rica que és el que exporten, per tant, les paraulotes es queden a casa.
- la blasfèmia suposa, d'entrada, una base de pagesos i un fort sentiment religiós, perquè el pagès és obedient a missa, però es caga en l'església quan li justifiquen la duresa de la seva vida en el pecat original. Toca't els collons!.
Això, unit a la nostra afició per l'escatologia (pels mateixos motius), ens permet afirmar que la culpa és de Felip V i la seva victòria el 1714. Per tant, és lògic mantenir el costum de dir, quan anem a cagar, "vaig a can Felip V".
Ah, i recordeu que tot això és purament recreatiu, que no tinc res en contra dels reis, sempre i quan siguin els de la baralla.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Teologia 3ª part

Després d'aquests dies de recolliment, espiritualitat i una dosi més que respectable de cinema bíblic (gràcies a 8TV), arriba el moment de plantejar-nos algunes qüestions:

- té el Déu de l'Antic Testament sentit de l'humor?,
- tots coneixem el pecat dels sodomites (habitants de Sodoma), però quin va ser el dels gomorrites (habitants de Gomorra)?,
- si Lot va ser l'únic just que els àngels van trobar a Sodoma i va acabar refugiat en una cova borratxo i repoblant el món amb les seves filles, com eren la resta d'habitants de Sodoma?,
- Abraham, pare de nacions i patriarca de les grans religions monoteistes, va tenir fills amb la seva dona i amb l'esclava d'aquesta (amb el consentiment de la primera) i alguna coseta més i és el preferit de Déu. Sense comentaris.
Ah, i recordeu que no hi ha res que no es curi amb una mica de dieta.

divendres, 2 d’abril del 2010

Vaga i solidaritat

Normalment quan algú convoca una vaga, analitzes si t'afecta, i, si ho fa, a quin nivell. Llavors optes per cagar-te en tot, o en una mica, o ignorar-ho. Però com sempre, arriba un dia en que els teus esquemes salten pels aires, és a dir, convoquen una vaga que no només no et molesta molt, ni una mica, ni gens, si no que hi estàs totalment d'acord, no per solidaritat obrera ni altres collonades decimonòniques, si no perquè el fet mateix de la vaga t'afavoreix. Per exemple, la vaga dels pirates de l'autopista, mola i molt, perquè circules i no pagues ("afectat" dissabte passat allà les 12 del migdia). Una vaga guai i va i la Generalitat la rebenta fent de mediadora!. Total, que els treballadors s'han fet enrere i jo he hagut de pagar lo puto peatge. Merda de solidaritat obrera!.
Ah, i recordeu que els diners no fan la felicitat, la compren feta.

dijous, 1 d’abril del 2010

Filologia recreativa

Adobador, allò que no sona, ànec, anticrist, aparell, armament, automàtica, baldufa, banana, batall, belluguet, bestioleta, borinot, botifarra, bresca, broca, cabiró, caixa de les eines, canari, canvi de marxes, cap pelat, carall, carn d'olla, cigala, clarinet, corn, cua, el de baix, estaca, estoc, fava, ferramenta, flabiol, frare, fusell, germanet, gínjol, granera, mànec, melindro, menut, minga, nap, pal, pardal, periscopi, piló, pistó, pito, pixador, polla, rave, sabre, simbomba, tranca, tronxo, vara, verga, xirivia, xorra, xumet, etc....
És una petita selecció dels 334 termes recollits al "Diccionari de renecs i paraulotes" d'en Pere Verdaguer.
I d'entre tanta variant, havíem de triar la més ridícula, penis?.
Ah, i recordeu que els gossos són els éssers més pràctics del món, ja que per ser feliços remenen la cua.