Què sóc pel meu gos?

A casa hi ha un gos. Dels grossos, trenta kilos de dents i pèl (molt pèl). Cada matí sortim a córrer per la platja cap a les 6:30 (sí, 6:30 am). I direu, "què passa, que no hi ha altres hores?", doncs no, no hi ha altres hores. No hi ha gairebé ningú, i veiem les gavines dormint damunt les onades, els darrers estels i com comença a clarejar sobre el mar. Moment de pau i intimitat amb un mateix i bla, bla, bla...

Però, què en pensa la bèstia peluda que m'acompanya?. Li he preguntat, però m'ha contestat amb cara de dèficit.

A l'escola em van explicar que els gossos són carnívors i com a tals, caçadors. Val. Llavors, creu que aquestes excursions matinals són sortides de cacera amb el mascle alfa?. I si ho són, on són els mamuts que hauríem de caçar?. Acabarà qüestionant un lideratge que MAI ha aconseguit una sola presa? Em plantarà un matí d'aquests? O acabarà descobrint que a la nevera hi ha una pila de bèsties mortes llestes per ser devorades i no cal sortir a buscar-les?

O tot plegat no serà que les 6:30 no són hores d'anar pel món amb malles i fent saltirons?

Ah, i no agafeu caramels que us donin desconeguts pel carrer.

L'ou o la gallina?

Nyus migrant al Serengeti, lleons clapant al N'GoroN'Goro, ximpanzés amb la Jane Goodall, mantes liquidant australians sonats,...

Quines grans migdiades!

Algú em pot dir qui ho paga tot això?, més encara, entre les lletres del principi i les del final, hi ha alguna cosa?

Crec que els que fan aquests reportatges haurien de ser premiats amb el Nobel de la Pau (ara que està baratet) per la seva impagable contribució a la pau mundial, perquè ja em diràs tu qui se'n va a la guerra podent veure guepards empaitant zebres (o va a l'inrevés?).

Pel que fa a recomanacions clares i directes, no hi ha res com els que fan al 33. Durant mitja horeta (la duració aconsellada de les migdiades segons els estàndards del Noon Claping College), i sempre veus com un dels protagonistes llepa.

Ah, i canvieu-vos el respall de dents cada tres mesos.

Guardiola&Manel al Palau de la Música

Quan arriba el moment de les corrandes als concerts dels Manel, pot passar qualsevol cosa, i aquesta és la gràcia. I llavors resulta que hi ha en Guardiola entre el públic i l'han reconegut, i patam, toma unes corrandes demanant-li que renovi. Ovació espectacular (quan feia que al Palau no s'ovacionava algú del públic). L'endemà s'anuncia la renovació demanada.

És en Pep tan sensible a l'opinió dels melòmans?

És en Pep un crack en l'aprofitament de les ocasions?

La resposta a les dues es sí, sense cap mena de dubte.

Però jo he descobert el perquè de tot plegat (perdona'm Monzó per manllevar-te el títol):

la veritat és que el Palau de la Música no és més que la butxaca màgica del Doraemon (gat capgròs extraterrestre que viu al Japó amb un nen oligofrènic), d'on en surt tot allò que desitges, tan sigui una renovació com uns calerons extres (oi Millet?).

Penseu-hi, que potser tot passa per fer un referèndum allà dins.

Feu els deures abans d'anar a dormir.

Treball voluntari 2

El drac i el castell del fred

Si algú vol veure a què em dedico quan no estic en aquest bloc, pot fer servir el link que hi al principi. Hi trobareu un conte.

Podeu llegir-lo, enviar-lo a qui vulgueu, afegir-li il·lustracions, el que us peti. Només us demano que em citeu com a pare de la criatura.

Gràcies i que els de la SGAE rebentin.

Ite missa est.

El factor humà

Es pot construir una nació a partir de l'apartheid i l'odi, sense una orgia de sang i revenja?. Doncs sí, es pot.

El 1995 Sud-Àfrica va passar d'estar al caire del desastre a la creació d'una nova nació. I com? guanyant el campionat del món de rugbi, l'esport favorit dels bòers i totalment rebutjat pels negres... fins aquell dia de juny.

Això sí, va caldre un meravellós equip (tots blancs, gairebé tots bòer, només un negre), el millor rival possible (els All Black del gran Jonah Lomu)... i en Nelson Mandela. Contra tot pronòstic, va aconseguir unir una nació sota el paraigua de l'esport, convèncer el seu equip que podien derrotar el millor equip del món i, la resta, la resta és història.

Aquest és un fantàstic llibre d'en John Carlin, que aconsegueix transmetre'ns totes les emocions d'aquells moments. Tant s'aproxima als personatges i les situacions que et sembla ser-hi.

Només conec un altre sonat del rugbi i la política, per tant:

Ivan, si no l'has llegit, a què esperes?

Ah, i moltes gràcies, John Carlin.

L'encantadora de Venècia

Quan un autor com en Salman Rushdie treu un llibre nou, sempre és una bona notícia. Quan en llegeixes les crítiques (boníssim, etc...), dius serà bo. Llavors sents l'autor en una entrevista i decideixes llegir-lo (com parla aquest tio).

Resultat, comença bé, s'embolica al mig (de manera interessant) i t'agafen ganes de veure on va a parar tot això. El final s'acosta i ja et deleixes per veure per on sortirà l'autor del cul de sac on aparentment s'ha ficat. I resulta que el cul de sac no és aparent. En Salman s'ha fet la pitxa un lio i no sap acabar la cosa, i llavors fa allò tan original d'acabar com li rota, i ala, sóc un geni.

No hi perdeu el temps, no és que sigui horrible, però no val massa la pena. Ara, si l'elecció és entre aquest pestinyo i qualsevol merda del Ken Follet, en Salman mola molt més, pel rotllo fatwua i tal. A més, és un escriptor de veritat, encara que tingués una mala temporada al fer aquest llibre.

Queda dit.

Memòries d'Erwin Rommel

De França (1940) a Alemanya (1944). Aquest és el periple vital i militar d'un dels millors estrategues de la història. De com va travessar França des del Somme fins a Cherbourg en un estiu. De com va obligar els aliats a un desgast impensable al nord d'Àfrica comandant l'Africa Korps. De com el seu pensament el va portar de la fidelitat absoluta a la conspiració per deposar Hitler.

Escrites amb un estil molt precís, ens permeten fer-nos una idea molt clara de les seves habilitats tàctiques i com a organitzador de grans contingents. La velocitat, la flexibilitat i la sorpresa com a remei contra la inferioritat numèrica, la base de la "Blitzkrieg" descrita per l'home que la va crear.

Un llibre que rivalitza amb "La guerra de les Gàl·lies" de Juli Cèsar pel premi de millors memòries de guerra.

Jo els he disfrutat tots dos, i tu?, a què esperes?.

Treball voluntari

Aquells de vosaltres que sigueu pares i alguna vegada heu anat a les reunions de l'AMPA o cosetes similars, sabreu que no són precisament la gran festa. No són gaire animades. De fet, acostumen a ser molt pesades. Llavors, per què hi anem?. Doncs perquè estimem els nostres fills, i per tant ens importa tot el que passa a la seva/nostra escola. I un dia et demanen una petita col·laboració (total, mitja horeta, que no és res), després t'enredes a organitzar un magatzem, o qualsevol altre bestiesa i, de cop, estàs a la junta directiva fent de tresorer i treballant (com els altres companys) de nit o/i els caps de setmana, amb el portàtil i el mòdem amunt i avall, que la feina s'ha de fer. I penses, com m'han enredat?, i et dius que ho fas per l'escola, que cada dia sigui una mica millor i el futur dels nostres fills sigui, també, una mica més brillant. Però no, de fet ho fas perquè la teva filla està orgullosa del seu pare "que treballa a l'AMPA".

És a dir, la feina voluntària és pur egoisme, per notar cada matí quan et lleves que ets el millor i això et fa sentir molt bé.

I ara la reflexió final:

- la solidaritat amb finalitats egoistes, segueix sent solidaritat?, o només és autocomplaença?

- en aquest cas, la finalitat sí justifica els mitjans?

En qualsevol cas, jo dormo molt bé cada nit, i és per això que faig aquestes coses.

(En aquest post no m'ha sortit la conyeta, què vols fer-hi)

Barcelona 2022

Som uns cracks. Sí senyor. Ja som capaços de fer maragallades sense en Pasqual, i jo estic molt content de ser part d'un poble d'eixelebrats, capaços de qualsevol cosa quan ens avorrim. A veure, quina ciutat ha organitzat Jocs Olímpics d'hivern i d'estiu?, eh? doncs això, cap. Fins ara, possiblement ningú ha pensat a demanar-ho, i n'he descobert la raó:

- es pot traduir la paraula "rauxa" a qualsevol altre idioma del món?, a que no!.

Doncs això, no només estem sonats, si no que tenim una paraula que ho defineix.

Tal com em vaig sentir dir a un sud-africà un cop "Catalunya és un país molt estrany, on teniu goril·les blancs i verges negres".

El veredicte de llautó

No acostumo a llegir novel·la negra, què voleu que hi faci si no m'atrau gaire. Però el Tió em va cagar aquesta història d'en Michael Connelly. Advocats, polis, jutges i jurats, assassinats i corrupció.

És àgil, intensa sense ser agobiant, molt directa i amena. De fet, és periodisme (del bo).

Una lectura que t'atrapa i t'obliga a devorar les 430 pàgines tant depressa com puguis.

Absolutament recomanable.

Tal com diu el rodolí: "El Tió en sap un colló"

Onada de fred, brrrr...!

Quan et lleves un diumenge a les vuit del matí per treure el gos a pixar, poden passar dues coses:

- primer, que pensis que fa deu anys tot just t'acabaves de ficar al llit més o menys perjudicat,

- segon, que vegis que segons el termòmetre de la nevera, fa més calor allà dins que al carrer on el teu amic caní vol anar.

De cara a futures onades polars, cal entrenar la bèstia a sortir sola a pixar, comprar pa i portar el diari.

Dilluns cal trucar a l'ambaixada sueca i preguntar si una nevera que manté una temperatura més alta que a l'exterior segueix sent un frigorífic.

Borsa per a no inversors

Al bar on prenc un tallat cada matí tenen tres diaris:
- El Periòdico
- El Mundo Deportivo
- La Vanguardia
El Periòdico és ideal si disposes 3,2 segons per posar-te al dia i tens una foto del Jose Zaragoza al capçal del llit.
El Mundo Deportivo és un must quan palma el Madrit (o quan en fotem sis sense treure-la).
La Vanguardia té, sobretot, una columna màgica. A les pàgines d'economia, just a sobre de la crònica de la borsa, escriu un paio que es diu José Manuel Garayoa. Parla dels mercats i altres misteris insondables no teològics (o sí). Doncs interessa, i molt, com es pot escriure de tot això amb un llenguatge comprensible per als mortals. Són històries molt curtetes, llegiu-vos-les, si us plau. A tall d'exemple, l'article del proppassat (tota una vida desitjant escriure això!) 18 de desembre:

Una tirada de dados

Acció+violència+corrupció+egoïsme+herois

No es tracta de cap videojoc, ni d'en Millet arrambant amb la pasta perseguit pels mossos, ni tan sols dels supermagistrats de la superaudiència nacional enfrontant-se a supercriminals imaginaris. No, és "La Ilíada" d'Homer (la lletra H és muda, no té res a veure amb "Els Simpson").Un rei que comença una guerra perquè la seva cunyada té un affaire amb un jovenet troià, una tropa de grecs assedegats de sang, uns troians que no volen baixar del burro, herois que pretenen fer-se matar de manera molt hollywoodiana, uns déus tan humans que solventen els seus problemes a través de les seves titelles humanes, etc...
Quin guió, eh!
Doncs tot això ho narrava fa tres mil anys! un poeta grec, cec per més detalls, que anava voltant i explicant-ho a tothom que volia escoltar-lo.

De debó que val la pena tenir-lo com a llibre de capçalera, d'aquells de llegir-ne dues pàgines just abans de dormir.

Cal remarcar l'efecte guai de tenir-lo en edició de butxaca per sobre de qualsevol moble de casa. Si a més el tens una mica sobat, millor. Això és l'anomenat "procediment Ulises", en memòria del totxo de Joyce (que tothom té i ningú ha llegit).

El senyor dels anells+La guerra de les galaxies

S'agafa una mica de Senyor dels Anells deshidratat, s'hi afegeix una part de "L'imperi contraataca" poc fet i "voilà", tenim la saga protagonitzada per Eragon. Quatre llibres i una peli. Autor adolescent i milions de llibres venuts. Sembla mentida, oi? una mena de Harry Potter amb dracs i imperis malignes. Doncs senyors, és una merda punxada d'un pal!. Vaig llegir el primer llibre i era dolent. El segon empitjora. Amb el tercer penses que no pot ser pitjor i contra el sentit comú te'l llegeixes (en diagonal, això sí). I es produeix el miracle, és pitjor!. Del quart no penso llegir-ne ni el títol (o potser sí, si m'agafa la tonteria).

En fi, que no és que sigui predre el temps miserablement, és que és fotre'l directament a les escombraries.

Family guy

Us agraden els Simpson?, doncs no us podeu perdre la seva versió gamberra "Family guy". És una família de cinc membres i un gos. Fins aquí ho hem vist mil cops. Però el pare és un oligofrènic alcohòlic, la mare sembla normal, però està casada amb aquest idiota, la filla i el fill gran estan fatal i el fill petit és un sociòpata fascinat pels musicals de Broadway. L'únic normal és en Brian, el gos, que per suportar aquest circ beu, i molt.
No cal buscar interpretacions complicades sobre la civilització occidental, les crítiques són salvatges i descarnades. El resultat és molt divertit.

Llibres i altres coses per llegir

Tot just per començar, la millor novel·la que he llegit mai la va escriure en Patrick O'Brian, i narra les aventures del capità Jack Aubrey i el doctor Stephen Maturin durant les guerres napoleòniques. Descripcions espectaculars, personatges vius i les millors escenes d'acció que es poden llegir. Si vols trobar-hi un inconvenient (que per mi no ho és) és que la cosa té uns quants milers de pàgines i té VINT toms!. La llàstima és que després de gairebé deu anys de fer-me companyia, racionant-los a ritme de dos anuals per no quedar-me sense abans d'hora, acabo de tancar l'últim volum. Què hi farem, d'aquí un temps potser hi torni.

En van fer una peli "Master & Commander". Trencant el tòpic, la peli està bé, respecta molt l'esperit de les novel·les. Una pega, per posar-ne una, l'actor que fa de doctor Maturin és massa guapo (segons els llibres és un paio molt lleig).