El tag més habitual d'aquest blog és "Coses que passen". Doncs avui hauria de ser "Coses que no m'havien passat mai". Escenari: cursa dels Bombers (que si algun dia desitjo que un home fort, valent i decidit m'abraci i em xiuxiuegi "no passa res" sigui en un incendi...). Diumenge, gairebé 25 graus. Vinc de córrer com el puto amo a la del Corte Inglés. Bones sensacions. Pas als km 2,5 i 5 en temps gairebé calcats a la meva millor marca de 10 km. Cames responent. Pulmons sobrats. Cor tranquil. Al km 7 m'agafa una mena de pànic escènic. Se'm fa molt llarg, noi, no vull seguir. El cos funciona, però el meu cervell (que m'ha fet seguir corrent altres vegades quan el cos em deia que no) em vol fer parar. Paro. Camino 500 metres. Torno a córrer, la resposta neuronal és la mateixa: "para i vés-te'n a casa". Paro, camino i torno a córrer. El cos decideix fer cas omís del cervell i acabo la cursa (temps de merda, però per sota de la hora igualment). Acabo sense estar cansat i amb el cap fet un batibull d'idees contadictòries. Què ha passat?. Doncs no vaig sopar pasta, no em van venir a animar ni Mini-jo Girl (amb febre) ni Estupenda Woman (d'infermera de Mini-jo Girl).
Conclusió: sóc un exhibicionista. Si sé que la Wonder Family no em mira, no m'esforço.
Epíleg: diumenge vinent, al circuit de Montmeló (sí, el dels cotxes), hi seran. M'hauré afartat de pasta i deixaré el cervell a la guantera del cotxe.
+17:20+%232.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada