Com seguir un profeta, o la pressió del lideratge

Quaranta-i-pic-Man medita. No, no fa la migdiada, es situa en el nou escenari atlètic que s'obre davant seu. Acostumat a les solitàries sessions d'entrenament a les 6:30 am, només acompanyat pel seu jove padawan caní, ara s'enfronta a un fet ignot: té un seguidor (humà, per més detalls) que l'acompanyarà a córrer. Així van començar Zoroastre, Buda i Crist (bé, aquest darrer en tenia 12, però vist el resultat més li valia que haguessin sigut 11). El nostre heroi se sent ratificat en el seu raonament: anar a córrer pel matí no és cosa d'un boig, ara, si de cas, és cosa de 2 bojos. Però amb la satisfacció que aporta arrossegar seguidors s'hi barreja el temor de tot dirigent, la traició que, esmunyedissa i cobarda, habita els cors dels deixebles. Segur que vol descobrir els secrets, posar-se mazas de la muerte i guanyar-lo a la primera ocasió que es presenti.

Però Quaranta-i-pic-Man, emparanoiat com un sàtrapa qualsevol, ha descobert els plans del suposat aprenent i ha pres mesures: intensificació dels entrenaments i a veure qui és el guapo que l'atrapa. Si més no, té l'arma definitiva: 5 anys més. Si resulta derrotat, és normal, ets més jove. Si preval, ni us explico la conyeta que haurà de suportar l'imprudent.