dimecres, 21 de desembre del 2011

Grease, el musical o la desesperació cantada

Et gastes 65 euros per anar al teatre més nou de Barcelona a veure Grease. I com t'ho paguen? amb les butaques més incòmodes que va dissenyar el doctor Mengele, amb actors que no són capaços de vocalitzar com éssers humans, amb un volum atronador (powered by Gaes) i unes facultats vocals justetes.
Coses bones, doncs una escenografia encertada i la col·locació de la banda en vertical al fons de l'escenari.
Coses ridícules, cada vegada que apareixia la banda, un focus destacava la presència del Manu Guix, menyspreant la resta de músics (oferien un so força compacte i solvent).
Cosa patètica, el final amb una bateria de bisos (no solicitats) que pretenien engrescar el públic a saltar i cantar amb ells, amb els actors corrent pel pati de butaques.
Una cosa bona, l'actor que fa el paper d'Eugene (Sergio Franco), un gran còmic. Està molt bé en el paper més difícil de l'obra.
Conclusió: si recordeu en Travolta i la Newton-John a la peli que no se us acudeixi anar al teatre. I si no els recordeu, llogueu la peli, no se us acudeixi anar al teatre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada