Delirant (que no vol dir persa)

Hi ha una peli fabulosa, rodada el 1.967, que es diu "Historia de dos estaciones". El tema era la construcció d'una línia de tren. Fitxa tècnica:

Sazatornil (fabricant de barreres de pas a nivell i principal impulsor del projecte), Cassen (l'home del networking, propietari d'una casa de barrets i soci de l'anterior), Alberto Closas (com a enginyer format als USA que s'oposa al projecte per ser una bestiesa, però que s'enamora de la filla del ministre i acaba convençut de la bondat del tema per tal d'acostar-nos al nivell europeu), Mary Santpere (esposa del ministre i preocupada per la moralitat de la seva filla), Jaime de Mora y Aragón (as himself, intentant pillar el que caigui).

Aquell tren acaba de ser tancat. Era l'AVE Toledo-Cuenca-Albacete.

De com no tot està perdut o la prevalència de la civilització (o com fer un títol més llarg que el post en sí mateix, que em feia gràcia...)

Doncs sí, fa calor. Podem obviar les converses idiotes d'ascensor i fer l'única cosa raonable i ecològica per refrescar-nos?, sí?, doncs mestre, posi'ns unes canyetes, sisplau...

Cursa civilitzada o comencen a conèixer-nos

Diumenge 26 de juny (avui). 9:00 am (abans). 10 km pel davant. 26 graus, 70% d'humitat; replantejament de la cursa, és a dir, no palmar deshidratat; ho farem a 5:30 el km, per acabar al voltant dels 57 minuts. Ipod atronant "I wanna be sedated" dels Ramones. Concentració. Darrers estiraments i (com a "Star Wars") abans de saltar a l'hiperespai, alliberem tot allò que no necessitarem en els propers km. Lleugera distensió esfinteril per tal d'expulsar una certa quantitat de metà. Una mal funció dels silenciadors provoquen un sonoríssim buidat dels budells del nostre heroi. Mirades d'estupefacció, sortides en fals i aquí no ha passat res.

Per cert, és el primer cop que a l'acabar una cursa en lloc de gatorades i altres merdes infectes, donen cervesa (dues, per ser exactes). El paquet de detergent pel rentavaixelles continua en estudi.

Longo de Lesbos i no, això no és el pornotube

Amb l'autoritat que em dóna haver llegit el 20% de les novel·les de la Grècia clàssica, us porto "Dafnis i Cloe". Novel·la arcàdica i pastoril, que és filla directe de la tradició de Virgili; podem parlar de la primera obra bucòlica i que obre la tradició europea en aquest sentit, bla, bla bla, bla, bla, bla,....

Que la realitat és que Corin Tellado va fer un viatge en el temps, aturant-se al s.II a.C. (abans de Crist, no a cagar, que esteu malalts), que tenim dos adolescents en zel als boscos de l'illa de Lesbos, pirates, rics despistats, pobres despresos, déus voyeurs i intervencionistes i vaques molt llestes. Total, són 110 pàgines. Llegiu-la, que pel proper sopar amb "gafapastes" ja teniu tema súper cool.

P.S.: llegir-se el 20% de les novel·les clàssiques té un cert truc. Només se n'han conservat 5.

Món digital o l'estranyesa de tot plegat

A veure, si no comprenc com un sms enviat des de l'altra banda del món és capaç de trobar el meu mòbil, com voleu que entengui que aquest blog tingui més seguiment des de Corea del Sud, Rússia i els USA que d'Espanya?. És que hi ha més catalans a Seul o Moscou que a la Barceloneta?, alguna pista? (si algú d'aquests països em contesta li dedico un post, va vinga).

Estupenda Woman suggereix que potser usen aquest blog per practicar el català.

Doncs sí que esteu fotuts.

Pensament lateral o vull unes olivetes

Quan un gos pastor (el meu jove padawan) vigila un ramat, no té cap problema, i a més, disfruta. El merder ve quan el ramat (de tres caps) es divideix en dos grups. Llavors arriba el pànic, què fer?. Quan el ramat (la Wonder Family) va adonar-se de l'absència del pastor, va procedir (amb precisió militar (ja sé que és un oxímoron, però l'expressió mola)) a dividir-se i iniciar una recerca sistemàtica de l'individu en qüestió. És a dir, Quaranta-i-pic-Man per una banda i Estupenda Woman i Mini-jo Girl per l'altra. Retrobats al cap d'uns quants km, a algú se li acut que el padawan desaparegut pot haver pensat que és l'hora del vermut, i el vermut el fem a casa, doncs a casa.

I sí, el noi era a la porta de casa. Tan córrer per res.

P.S.: ara no es separa de nosaltres ni que el matin.

Otra vé la prueba del alcohol o ni la Infanta Helena és tan tonta

Mentre CiU i PP aproven els pressupostos del nostre país (després d'assegurar-nos que no es tornarien a ficar al llit), l'Alicia Sánchez Camacho (Alicia sense accent, en castellano, coño!) demana que al seu fill no el sotmetin al patiment regionalista de l'ensenyament en català, emparant-se en algunes setències del tribunal superior (que no Suprem). M'hagués agradat veure la cara del President Mas mentre la seva partenaire de felacions sempre negades s'abraçava amb els (anava a posar cabrons, però ho deixaré en blanc) de "Convivencia Cínica Catalana".

Per cert, en Boadella torna al Nacional (teatre, no front, que aquest no l'ha deixat mai).

Algú necessita algun altre exemple de qui és la dreta i per on es passa els nostres drets nacionals?

P.S. si més no (por lo menos), en Pujol (el Pujol) feia riure (hacía de reir) justificant el seu roc a la faixa (comiendo de rodillas a cambio de nada).

Els convergents sou idiotes (perdó, volia posar innocents, o naïf...)

Exemple o deixar que t'estomaquin

Segona temporada de futbol dels equips de pares de les escoles del Poblenou. És a dir, un grapat de respectables pares de família en calça curta emulant els Messi i cia. Més preocupats per passar-ho bé i evitar incidents desafortunats (infarts i altres inconvenients), l'equip on juga Quaranta-i-pic-Man afrontava ahir el partit final, on defensava el títol aconseguit l'any passat. Esposes i companyes, amb la canalla a la graderia. Un mal partit el té qualsevol i perdem. Però als nostres fills els oferim un exemple de vida: no caiem en les provocacions físiques i verbals dels altres honorables pares de família. No ens en faltaven ganes, però no ens podíem liar a hòsties amb els nens mirant.

Acabat el partit, felicitem els guanyadors, que es dispersen (cadascú per la seva banda). Nosaltres ens acomiadem de les famílies i anem (contents) a allò que ens fa sortir de casa per jugar a futbol: el tercer temps, que entre pintes i frankfurts es perllonga fins les 2:30 de la matinada.

Conclusió: som un equip, i ens agrada (mooolt) la cervesa.

Us en devem una, i nosaltres no fallem... (Pep dixit)

Estaveu avisats o les coses de l'intenné

El diari Ara, El Periódico, RAC1, etc... Tots van plens de com molen "Els catarres". Però aquí us ho vaig dir abans. Apa, que quedi clar que la meva és més gran.

Visca la "Jenifer", els xarnegos i que als de PxC els hi posin de banda sonora cada nit.

Ite missa est.

Coses més divertides que caminar sobre brases

Si sentiu el "Corren" dels Gossos (versió amb Macaco) i us convulsioneu com possesos i els vostres propis vòmits us impedeixen apagar la ràdio, si el retorn dels "Sopa de cabra" us fa valorar el suicidi com una sortida digna, o potser considereu l'homicidi en massa com una resposta adient, si els "Antònia Font" (que tenien gràcia) us semblen excessívament marcians (i a més us costa entendre el mallorquí), si "Els amics de les arts" doncs home, psé.. no perdeu l'esperança. Si els "Manel" (que molen) haguessin tingut desafortunats encontres amb drogues caducades el resultat serien "Els catarres". Escolteu, atentament, el seu hit "Jenifer".

Ja res serà igual.

P.D.: dissabte dia 11 del corrent actuen al meu poble, Moià, i l'entrada és gratis.

Que després diguin que no tenim sentit de l'humor.

www.elscatarres.com

Modern Family o no som tan extranys

Dimarts a les 22:00. Neox, que és una cadeneta d'aquestes de la TDT. Una sèrie que es diu "Modern Family" i no és de dibuixos.

Una família que consta del pare (casat per segon cop amb una colombiana model "pericón" que té un fill preadolescent), la seva filla (casada amb un tipus molt naïf, tres fills, i que té rampells neuròtics), i el seu fill (advocat gai, que viu amb una reinona de 140 kg, ex-jugador de futbol americà, i que tenen una filla xinesa). Humor inteligent i amb parades dels actors que es posen a parlar a la càmara explicant-nos detalls de la història).

Valor afegit: a cada episodi apareix un actor molt conegut fent algun secundari més estrambòtic que els protagonistes (p.ex. aquell que sembla el Christian Slater però que no l'és, si home, el de "America X", cony, o l'altre, el que té cognom italià que no és el De Niro, sí, que feia de pasma als "Usual suspects" i surt a mogollon de pelis de secundari, sí...).

Doncs això, a tope coneguts.

Delenda Carthago o quines coses passen

Cursa de muntanya, la primera per en Quaranta-i-pic-Man. 7,5 km pujant i baixant muntanyes per corriols gairebé invisibles, sota la pluja i sobre el fang (a vegades dins el fang). No sabent què esperar, el nostre heroi es conforma amb acabar i no fer el ridícul.

Acabar, fet.

Evitar el ridícul, fet.

Classificar-se en el "Top ten", fet (i érem més de 10 corredors, capullos!)

3er classificat de la seva categoria. Tal com sóna. Desè de la general. Sense paraules.

Algú s'anima a venir a la propera?.

Compulsions o nen, caca.

Ionqui. El jove Padawan de Quaranta-i-pic-Man és ionqui. I com a addicte no entenem el consumidor de substàncies psicotròpiques, si no el consumidor compulsiu, que és incapaç de moderar el seu comportament tot i saber que està mal fet i li resulta perjudicial.

La Wonder Family està astorada, rumiant sobre les mesures a prendre.

N.T.: al meu gos li encanta menjar-se merdes humanes (que individuus que qualificaria de fills de puta, guarros i cabrons, però no ho faré, dipositen en espais públics) que troba en els passejos pel parc i la platja. Sap que no ha de fer-ho, però ho fa.

Nano, acabaràs amb morrió.