"Cuando Dios está por joder..."

Quaranta-i-pic-Man havia quedat per anar al bar a veure (i beure) el Barça-Madrit. Una hora abans, sospitosos moviments intestinals i antiperistàltics refrenen la sortida. Es presenta el dubte, sortir i arriscar-se a perdre el control dels esfínters o romandre a casa i esperar els crits dels veïns per posar la ràdio. El nostre heroi es queda a casa i, entre arcades, celebra la lliçoneta intentant encertar el vàter.

5-0, i jo amorrat a la cagadora!

Ah, i deixar el públic cantant a capella l'himne mola molt.

Una lectora poc corrent

Si en noranta-sis pàgines un paio és capaç de fer-me veure la reina d'Anglaterra amb tendresa, o be és molt bo o les meves conviccions no són gaire fermes (de fet sóc marxista-Grouchista "aquestes són les meves conviccions, si no li agraden en tinc d'altres").

No penso avançar-vos res, que llavors m'insulteu, així que llegiu-lo (si no voleu gastar, hi ha una mena de magatzems plens de llibres, que s'anomenen biblioteques, on us el deixaran).

A més, penseu que es posarà de moda, i que podeu ser dels primers en llegir-lo i dir allò de "ah, sí, el vaig llegir l'any passat; és divertit, però no n'hi ha per tant", mentre ataqueu frontalment les croquetes (això si us conviden a saraus amb pica-pica).

L'autor? n'Alan Bennett, evidentment.

Ara.cat

Si la secció més esquerranosa i nacional (que no nacionalista, nacional es refereix a un fet, nacionalista a una aspiració; som, diguin el que diguin) del Grup Godó (La Vanguardia i RAC1, bàsicament) es reunissin per fer un diari, farien l'Ara.cat. Seria un bon diari, amb firmes interessants (sense la Rahola ni altres "imprescindibles" tan necessaris com una diarrea el dia que et cases), on fins i tot els encreuats estarien bé, i uns bons humoristes gràfics. Sense horòscop (herència de "El País") que fa garrulo, però força guai. Ah, i grapat, per poder-lo llegir sense problemes al metro. Quan el facin, us aviso.

Ah, que ja l'han fet, i que ha sortit avui, ah, bé...

Mireu-vos-el, és bonic estrenar diari el dia de la "festa de la democràcia" (proposo la castració pel primer que ens obsequii amb la frase més tonta de la dècada).

www.ara.cat

Una mica més d'eleccions

Quaranta-i-pic-Man, en la seva croada (algú té una paraula diferent?) contra l'abstenció, vol rebatre avui allò de "es que no sé a qui votar". Val. Alguna convicció deveu tenir, no? (convicció: convenciment, seguretat, fe, creença). Doncs aquí teniu una coseta que us ajudarà a decidir a qui votar www.elecciones.es. Si sou capaços de contestar 20 preguntes de sí o no, us encerta el partit més proper a les vostres idees. És com les galetes de la fortuna, però rotllo cibernètic.

Va, vinga, aneu a votar, hòstia, que els nostres avis van fer una guerra per no perdre aquest dret.

Escenes d'una campanya

Si algú creia que deixaria passar la campanya electoral sense dir ni piu, tenia raó, però l'Ivan (amic que em coneix els gustos) m'ha fet arribar això. No patiu, que té dibuixets i poca lletra. Aquí teniu l'enllaç.

Ah, i aneu a votar, ni que sigui per veure la cara de mala llet dels pringats de la mesa electoral.

Cabo Trafalgar

Vaig posar a parir l'Arturo Pérez-Reverte pels seus comentaris sobre el cessament del ministre Moratinos, i ho mantinc. Però avui parlem de la seva producció com a escriptor, que si vas a mirar, és tota igual: la sèrie de l'Alatriste, El Húsar, La tabla de Flandes, etc... Tenen ritme, grans descripcions, però tots els personatges són iguals: desgraciats que en el moment en que tot s'ensorra tenen els pebrots ben posats i es fan matar com Déu mana, com dient "con dos cojones y p'alante".

Bàsicament és una mala còpia de les novel·les del Patrick O'Brien (les d'en Jack Aubrey i l'Stephen Maturin), però he llegit moltes coses pitjors. Resumint, és com les pel·lis porno, que són totes iguals, però et posen burro igualment.

Seguim sense tenir paraula (Jean Bouin 2ª part)

52:38:13

Alguna pregunta més?