Canvi de versió, és a dir, posant pedaços

Tots els qui fem servir un ordinador sabem que arriba un dia en que et diuen allò de: "Aquesta versió ja està obsoleta, l'hem d'actualitzar". I també sabem que la majoria de les vegades la nova versió és una merda que només es justifica pel fet de tenir un  departament d'informàtica a l'empresa.

Doncs això va passar ahir. El nostre heroi, Quaranta-i-pic-Man, s'ha vist obligat a renovar la versió 4.6 del seu programari (és que no sé escriure softguar). La versió 4.7 no està disponible.

Li han instal·lat un nou programa:  

Almost-fifty-Man 1.0

Està en fase de proves. Ja veurem com va.

Quaranta-i-pic-Man on tour

Perdoneu pel retard, però he estat enfeinat. O us penseu que dues mitges maratons es corren així, per la patilla?. No. Calen hores d'entrenament i esforç i determinació i suportar el dolor (no pain, no gain) i posar-se unes malles que no deixen res a la imaginació i gastar-se les peles en inscripcions i lesionar-te en el moment més inoportú i pseudorecuperat recaure i trobar un metge dels bons (tómese 2 de éstas i 2 de aquellas i 6 de las de colores, que para éso se inventaron las drogas, y déjese de gatorades (perdó, Iolanda) y bébase una cerveza al acabar que no hay mejor bebida isotónica). Us juro que aquest metge existeix i és el meu.

Total, que primer la mitja de Barcelona i després la de Girona. Les dues per sota de les dues hores, nostamal.

Per cert, amb la clara intenció d'obtenir el suport de la Wonder-family, ja que corria a Girona, vam agafar un hotel i vam estar de turisme el dissabte i el diumenge (bé, el diumenge va fer turisme el que quedava de mi).

Estupenda woman diu que val, que així sí. De fet, la cursa a Roma va ser motiu de 6 dies de turisme a Itàlia. I suggereix una cursa a l'Empordà. Fet.

La prova, pels descreguts.

"El lado bueno de las cosas"

El títol tira força enrera, que sembla el de una altra comèdia idiota on una impossible-adolescent en format Drew Barrymore es lliga un tio que de tan bo de segur provoca diabetis.

En aquesta surt en Robert de Niro (una certa garantia, encara que no definitiva), Jackie Weaver (l'únic personatge aparentment no sonat) i en Chris Tucker (un marciano).

Ah sí, i en Bradley Cooper i la Jennifer Lawrence.

Tots extraordinaris en els seus papers. I un bon guió (de fet molt bo). I tot junt ens proporciona una gran peli on reescriuen tot un gènere força abominable en general i el converteixen en una cosa molt interessant.

Aneu a veure-la, que val els 9,40 Eur que pagareu a l'entrada.

I ara us deveu plantejar que faig parlant de cinema amb la que està caient (format sobres i confeti). No vull perdre temps amb aquesta gentussa.

Bé, sí, una coseta senyor Rajoy:

- per demostrar que no ha cobrat diner negre no m'ensenyi la seva declaració de la renda on només hi apareixeran els seus ingressos en blanc. (Capítol 2 de "Comptabilitat per anormals", curs CCC).

- "Yo me ganaba la vida antes de la política", però si als 26 anys ja era diputat, collons...

Roma segons Quaranta-i-pic Man o 27 segles d'història et permeten tenir-ho tot com si fossis un adolescent, és a dir, brut i desordenat

El nostre heroi va descobrir el 31 de desembre que no es pot fer una bona marca de 10km a Roma. No és que el circuit sigui massa dur (un pèl dur sí, però no tant com el de la "Corte Inglés" p.ex.), no és que faci massa calor o fred, el que passa és que per un fanàtic del món llatí és impossible córrer a bon ritme mentre passes per: 

- Circ Màxim,

- Fórum Imperial,

- Monument a Vittorio Emmanuele,

- Via del Corso (columna de Sant Pau),

- Piazza del Poppolo (obelisc de Calígula),

- Mont Aquilino (vistes sobre tot Roma),

- Vila Borghese (com la Ciutadella, però a dalt d'una muntanya),

- Muralles  de Marc Aureli,

- Piazza Spagna (Obelisc, font i escales),

- Vila Medici,

- Quirinal,

- Via Cavour,

- El Colosseo i el Circ Màxim per acabar on vam començar.

Així no es pot i punt.

El metro va ple com un ou i només té dues línies. El Trastevere està a la quinta forca i és com Gràcia. El Vaticà està ple de capellans. La gent creu que a base de "prego" i "escusi" es pot fer el que et surti dels coglioni. La ciutat està bruta. No hi ha arbres als carrers. L'habitació de l'hotel feia 35 cm2 a preu d'urani enriquit. Tu creua un carrer i veuràs passar la teva vida per davant dels teus ulls abans d'arribar a l'altra vorera. I la Via Appia sembla haver estat bombardejada. I els cotxes circulen per on els surt de les gònades. Etcétera.

Però tenen el millor cafè del món. I grapa "baricatta". I pizza. I pasta "alla rabiatta". I Ferrari. I el temple de Vesta (que no surt a les guies, però que ell sol justifica una visita a Roma). I els trens surten a l'hora prevista. I van inventar la Vespa. I es van quedar en Bojan Krkic.

M'encanta.

Quaranta-i-pic-Man World Tour,o com fer que Gatorade (Pepsico) et pagui la inscripció a una cursa.

El nostre heroi, Quaranta-i-pic-Man, ha estat reclutat pels nois de Pepsico per tal d'integrar-se al seu equip "Gatorade Running Club". Per córrer. Per córrer una hora. Per solidaritat amb els malalts. Per recaptar pasta pels metges que intenten curar-los. Us sona la cosa de la Marató de TV3?. No tinc diners per donar, però sí  puc suar durant una hora i col·laborar.

Doncs això, suarem durant una hora. I som 24 a cada equip. I som 15 equips. I hem posat 10 euros per barba. Per tant 24 per 15 per 10 són: 3.600 euros, 600.000 peles de les d'abans.

La prova:

No vull tornar a sentir-vos dir que no hi podeu fer res.

Vicis, o demà ho deixo que jo controlo

Un vici és qualsevol cosa a la que no dius que no, però per la qual no assaltaries una farmàcia.

Una addicció és un vici escalat, assaltaries una farmàcia i apallissaries una iaia indefensa (és a dir, sense paraigua) per satisfer la cosa.

Per Cap d'any, Quaranta-i-pic-Man serà a Roma amb la família. I a Roma s'hi fa una "sansi" (Cursa de 10 km que es fa el 31 de desembre a fi i efecte de fer espai als excessos que han de venir aquella nit). I el nostre heroi no s'ha pogut resistir i s'ha inscrit.

Quan vaig ser a les Amèriques em vaig endur les vambes i el pulsòmetre, no fos cas que hi hagués 10 km per córrer...

Doncs això, ionqui.

Els súperherois tenim aquestes coses

Quaranta-i-pic-Man ha fet la cursa de la Mercè. Quaranta-i-pic-Man ha passat el km. 8 en 39:55. Quaranta-i-pic-Man estava a punt d'acabar per sota de 50' (objectiu previst). Quaranta-i-pic-Man s'ha fet puré el genoll esquerre amb una vorera a l'intentar esquivar un corredor més lent. Quaranta-i-pic-Man s'ha aturat (per collons), ha valorat els danys i ha decidit acabar la cursa arrossegant-se. Total: 56 minuts. Lloc ocupat: 7.023. Un puto desastre. Un puto desastre pels 9.700 corredors (per dir-ne d'alguna manera) que no han sigut capaços d'atrapar el nostre heroi ni quan aquest s'arrossegava malferit pel Paral·lel.

P.S.: l'organització dels avituallaments ha sigut una puta merda, senyors organitzadors. 16.700 corredors vol dir 16.700 ampolles d'aigua i 16.700 ampolles d'Aquarius.

P.P.S.: estic convençut que els nois de Pepsico ho haguessin fet molt millor, mira que encarregar-ho a Coca-Cola...

I porto tres dies refredant els ànims per tal que no em dieu abrandat, però ja no puc més, m'estic independitzant a sobre....

El meu amic Ivan diu (amb tota la raó, com és habitual, que a vegades fa una mica de ràbia i tot...) que hem fet clic. No vull un pacte fiscal quan la possibilitat de tocar cuixa és tan aprop. De fet, mai he volgut un pacte fiscal, jo vull un estat propi.

 Després d'una profunda reflexió, la conclusió és aquesta (en foto, que així ho enteneu millor):

Per si algú vol saber-ho, és a l'Arc de Triomf, l'Onze de setembre de l'any que ens vam fer adults (o grans).

Moià, com qui diu el melic del univers

Moià (el meu poble) només surt als diaris quan algú es mata en ultralleuger (hi ha dos camps de vol), quan es crema el terme municipal o quan s'anuncia al món que el deute és de 24 milions d'euros. Doncs prou. Quaranta-i-pic-Man n'està fins els teguments reproductius (que vindrien a ser els collons) d'injustícies:

- a Moià va néixer i va viure el gran tenor Viñas, considerat un dels millors intèrprets de la tetralogia wagneriana (sí, allò de Parsifal, Tristany i Isolda, l'Anell dels Nibelungs i Sígfrid) (que sí, allò dels helicòpters del Coppola trintxant vietnamites a Apocalipse Now) (La càrrega de les walquíries, cony)

- a Moià va néixer i va viure la gran "Fura dels Baus" i palurdo ignorant qui digui que són una colla de salvatges destructors de l'art. El desconstrueixen i el serveixen fet bocinets, com el Ferran Adrià amb el pa amb tomàquet.

- a Moià van néixer neanderthals que van viure a les coves del Toll, es van menjar els óssos de les cavernes i van acabar sortint al "Sota terra" de TV3.

- a Moià va néixer en Rafel Casanova, president de la Generalitat el 1.714, cosa que vol dir que els moianesos sempre hi posem el coll, però les coses surten com surten (per això en Rafel va acabar vivint a Sant Boi de Llobregat).

- a Moià em vaig casar i a Moià vaig ser pare, motiu més que suficient per a que quan sentiu "Moià" us aixequeu, que un poble que m'aguanta per força a de ser més que un poble.

I tot això per dir-vos que a Moià va néixer (i de tant en tant hi viu) en Quim Vila, músic i cantautor que ha decidit pel seu compte (a la moianesa manera) que això ho arregla ell.

Mireu-vos-el

"Moià és molt més que un deute municipal"

Madagascar 3 (la dels animalons que volen tornar a Nova York i no hi ha manera, però com que no he vist ni la primera ni la segona doncs no sé molt bé per què els passen totes aquestes coses tan rares)

La meva primera peli en 3D (amb ulleres i tota la pesca). Efectes xulos. Argument raro (des de quan uns animals salvatges volen tornar al zoo?). Els ianquis tenen un concepte més que extrany sobre Europa (molt més extrany que el de la Merkel).

Total, no cal que l'aneu a veure. És molt millor perdre el temps fent la migdiada.

Notes (esparses) d'un tour caribeny o coses que m'han passat tot voltant per USA, Haiti, Jamaica i Mèxic (nasío pa sufrí)

1.- A Miami gairebé tot està escrit en espanyol.

2.- A l'illa Cozumel (Mèxic) gairebé tot està escrit en anglès.

3.- Al Hilton de Miami, la Wi-Fi és de pagament (30 USD al dia!!!!).

4.- Als vaixells de "Royal Caribbean", la Wi-Fi és de pagament (65 centaus el minut!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!).

5.- A l'hotel Barceló de playa del Carmen, la Wi-Fi és de pagament (13 USD al dia, i passades les 24 hores vam seguir connectats per la patilla, mexican style).

6.- A un bareto del moll del ferry de Cozumel, uns nachos i una Corona per quatre duros i la Wi-Fi GRATIS!!.

7.- Nadar amb dofins mola. Pel preu pagat, ens n'haurien d'haver regalat un exemplar per posar a la banyera de casa.

8.- A Tulum (ruïnes maies) si miraves massa estona una construcció el guarda es posava nerviós. A Xel-ha (ruïnes maies) podies pujar dalt de les piràmides, fer-te fotos, una barbacoa, penjar l'hamaca i baixar quan et rotés i el guarda et preguntava si havies disfrutat.

9.- Al Yucatan, quan diuen "haser de colon" volen dir cagar, no descobrir continents.

10.- A Haiti vaig descobrir que un paio parlant en presumpte anglès barrejat amb creole costa menys d'entendre que un malagueny parlant allò que parlen els malaguenys.

11.- A Jamaica vaig descobrir "Red Stripe" assegut a la terrassa d'una mansió colonial amb vistes a Montego Bay. Gran cervesa.

12.- Els nois d'American Airlines fan servir el català en els seus vols entre BCN i Miami.

13.- A Mèxic, passa un gringo per darrere meu i em crida "Força Barça!" em giro, i en perfecte català amb accent de Wisconsin, em diu que és un plaer tornar a sentir parlar català, que fa deu anys en va viure dos a Cornellà. Estic a punt d'abraçar-lo i proposar-lo per la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'or del Parlament o en el seu defecte, una subscripció trimestral al "Serra d'Or".

14.- Al vol AA 2158 entre Cancun i Miami, a la fila dos, hi havia assegut Jose Mourinho. I jo amb la motxilla del Barça resintint la temptació de preguntar-li per la seva mare. La possibilitat que aparegués Pepe a la cobertura em va tallar el rotllo.

15.- Hotel Barceló: habitació 8833.

16.- Taxi de l'aeroport a casa: llicència nº 8833. Pa flipar, no? (i tinc proves per demostrar-ho, espavilats).

17 i últim.- Sí, era la puto Mourinho.

Burocràcia mexicana o lògica difusa

Demanem taula a un restaurant. Som 8 i comencen les pegues. Després de cinc minuts de frenesí informàtic, arriba la solució: una taula per quatre a les 19:30 i una taula pels altres quatre a les 19:45. És una marcianada, però això és Mèxic. Com a tots els restaurants tenim 15 minuts de tolerància i optem per una solució brillant per la seva senzillesa: els de la primera taula arribem 7,5 minuts tard i els de la segons 7,5 minuts abans d'hora. Un cop a la porta, demanem si ens poden ajuntar les taules. Ens diuen que sí i acabem sopant tots junts. Rar, no?. Ah, sí, el menú, doncs nigiri de salmó, tepan-Yaki de bou i llagosta i tempura de gelat de coco. Que cabrona és la vida a vegades....

Tempus fugit o el misteri de la mòmia

Que Quaranta-i-pic-Man s'hagi d'organitzar un cangur per anar a veure els New Order...
Que els New Order s'escapin del geriàtric per tocar al Sonar...
Que Mariano Rajoy pugui anar i venir sense donar explicacions...


P.S. I diumenge faig anys, i sumen 10, i no són 2+8, ni 3+7, ni insultaré la vostra inteligència dient-vos que són 1+9... (encara que parlar d'insultar la vostra inteligència presuposa massa coses...)

Cursa de la Maquinista 2012 o galopa como puedas

Sortida a les 9:00 am. Suada enorme a les 9:01. Al km 5,5 un amic animant (gràcies, Ivan). Temps per sota dels 55. Per ser exactes, 53 minuts. I, fent honor als patrocinadors, Estrella Damm al final. Feu salut amics, que si després de suar et donen cervesa i McDonalds (un altre dels patrocinadors) tot queda justificat (sobretot el fet de sortir de casa a les 8:15 am vestit amb malles).

Darrera cursa de la temporada i constatat el fet que dos mesos després de sortir de l'hospital m'acosto als meus millors temps (49 minuts).

Molts agraïments a la família Ferré Rivero. Al Ferré per animar-me al costat del metro "Bon Pastor" (no sé de quin collons de línia) i a la Rivero per participar sense guanyar-me, que sempre és un detall.

Que m'han dit que hi ha una cosa que s'adapta més al meu estil que no pas un blog. Quan ho localitzi m'ho miro i si de cas, ja us informaré de si canvio o em quedo on sóc. Em sembla que es diu Tumbel, o alguna cosa per l'estil.

Que ja he sortit de l'hospital. Que porto una bonica cicatriu a l'esquena (crec que la taparé amb un tatuatge). Que segueixo inscrit per la Bombers. Que en la darrera setmana he corregut uns 7 km. (quan haurien d'haver estat no menys de 40). Que avui hi torno (si no plou). Que quina mandra tot plegat. Que si mai us ha d'atendre el Dr. Molin... (i una lletra més, que podria ser una a) més us val obrir el balcó i saltar, sempre i quan no visqueu en una planta baixa (que llavors us arreplega l'amic metge i en lloc d'enguixats acabeu autopsiats).

El 22, a les 10 am a l'estació de França. Salut i cames.

Timeo danaos et dona ferentes o desmitificant els metges

Doncs dimarts vaig anar al metge, tot esperant que em deixés tornar a córrer i he acabat a la setena planta de l'Hospital del Mar. No, de visita no. Després de la pneumònia, alehop! un vessament pleural purulent. És a dir, que el meu metge de capçalera és de la mateixa escola d'aquells que surten a les pelis de l'oeste, on estan tot el dia borratxos i només saben diagnosticar morenes o sobredosi de plom (format bala). Crec que inútil és una bona definició.

Un catèter al pulmó que aspira la porqueria, antibiòtics i molta paciència.

Segueixo inscrit per la Bombers. No goso dir res més.

Vessament pleural purulent, sona bastant potent, rotllo alien el octavo pasajero.

En el més cru del cru hivern, o encara belluga

Després d'un hivern poc lluït (esquinç del múscul dorsal, fisura de costella, grip rematada amb una pneumònia), Quaranta-i-pic-Man encara belluga. No gaire, però una mica sí. M'he perdut la mitja Marató de Barcelona (i els 19 euros de la inscripció) i la Marató d'ahir. Torno als entrenaments (si el metge em deixa) demà. Per forçar una mica la cosa, m'acabo d'inscriure a la Bombers (d'aquí a un mes).

Objectiu: no morir-me abans del dia de la cursa, no dinyar-la durant la cursa i acabar-la. Amb dignitat. Què collons, baixant dels 50 minuts per demostrar-li als meus pulmons qui mana en aquest cos.

Per cert, si a algú li interessa saber perquè al meu poble som tan burros, sortirem al "Sota Terra" de TV3, buscant restes de Neanderthal.

Doctor Carbonell, en lloc de posar-vos a picar a les coves del Toll, passeu pel bar de la plaça, observeu els parroquians i us estalviareu una bona suada.

Cursa dels dos Turons o canicros per primer cop

Debut en competició del meu jove Padawan, fet que, tot i els entrenaments creava dubtes. Però no, el jove aprenent del nostre heroi s'ha comportat com una autèntica bèstia parda, tibant a les pujades i moderant-se a les baixades. Total: després de 10,5 km, novè lloc a la classificació (3r top ten!).

Apunts èpics: temperatura a la sortida 0ºC, i a l'arribada? doncs 0ºC també.

Nota d'agraïment: la resta de la Wonder Family estava present a la sortida i l'arribada.

P.S.: normalment no faig aquesta cara d'estar a punt de dinyar-la. La reservo per quan estic a 3 metres de l'arribada, després de 10,5 km i 400 metres de desnivell.

Productes de la terra o el Nadal és així

No us preguntaré que us han portat els Reis (els Màgics, els debò, no els que amparen pressumptes lladres (perdó, malversadors de cabals públics) a la família, eh, Juanca?), ni què us ha portat el Pare Noel (un home gras que esclavitza elfs), ni què us ha cagat el Tió (metàfora estupenda de l'engreix i sacrifici del porc, amanida amb una miqueta de violència i escatologia, tan nostrades...). No. La pregunta és què heu begut. Si la resposta és no bec, surt ara mateix d'aquest blog.

Pels humans que seguiu llegint, us diré què he begut jo (moderadament blablabla):

Marqués de Griñón del 2005. Monovarietal (Syrah) en versió magnum (el del bigoti no, l'ampolla de litre i mig, que t'estalvia treure dos taps i per tant és més ecològic). Un vi de la Ribera del Duero fet a la gabatxa, és a dir, en un pago (finca pels abstemis) que constitueix denominació per sí mateix. Ara us hauria de dir que al primer tast apareixen làctics molt potents, que deixen pas als fruits vermells i que (si li deixeu prou temps) acaben sortint vainilles i fruites exòtiques.

Acollonant. Tasteu-lo.

Cursa del Gall 2011 o la bona era la del Pollet

Quaranta-i-pic-Man ha participat en la darrera cursa de l'any (aquest any no hi ha Sant Silvestre). Que si 12 km i mig per corriols molt divertits, que si darrer test abans de la mitja marató, que si naps que si cols...

La notícia del dia és el debut en competició de Mini-jo Girl. A la categoria de 6 i 7 anys. I ha quedat segona entre les nenes. Amb dos collons.

La mossa ja té la seva primera samarreta.

Filla meva, el fet que a la teva primera cursa hagis fet millor resultat que jo en tota la meva carrera no t'autoritza a catxondejar-te del teu progenitor.