Teologia 2ª part

Seguint la proposta de l'Ivan, feta en un comentari (per la resta: podeu fer comentaris i així donar-me vidilla, dropos), intentaré donar una explicació a la tendència blasfema del poble català. Per aconseguir-ho, tinc un fantàstic llibre d'en Pere Verdaguer, el "Diccionari de renecs i paraulotes" ben farcit d'execracions, blasfèmies, blasmes, imprecacions, improperis, amenaces i demés mostres de l'originalitat del nostre poble a l'hora del penjament i la paraula gruixuda. Són 259 pàgines enriquidores, que segons el seu autor, ens ajudarà a l'hora de solucionar una situació més aviat incòmoda, la necessitat de verbalitzar allò que empeny a obrir la boca sense atraure's la còlera divina (no oblidem que el Déu de l'Antic Testament té una mala òstia que tomba d'esquena, i si no pregunteu a Sodoma, Gomorra i d'altres llocs).

Ah, i recordeu que potser m'estic guanyant l'infern per fer-vos contents (a menys que Déu tingui sentit de l'humor).

Teologia

Acabo de rebre un SMS on sóc informat, textualment, que no pots cagar-te en Déu, perquè ho impedeix la llei de la gravetat. Heus aquí un interessant debat teològic, ja que si ens cenyim a la lectura literal de la Bíblia (gran llibre gore) pròpia dels grups integristes cristians aquesta afirmació seria absolutament certa, ja que el cel estaria situat a sobre nostre i defecar cap els estels és materialment impossible. Però hi ha interpretacions menys literals que situen el cel no a un lloc físic (a dalt) sinó en un altre pla d'existència. Això ens ompliria l'arc que va de la teologia de l'alliberament fins als hippies new age. Però, més encara, hi ha l'existència del panteisme, que, bàsicament, ens diu que Déu és a tot arreu, i per tant, a dalt, a baix, als costats, etc... Ergo, sí ens podem cagar en Déu, sempre que siguem panteistes. Aclarits els dubtes, que cadascú esculli on diposita la seva femta.

Ah, recordeu que traduir "Carpe diem" com "El dia de la carpa" pot no ser correcte.

Acció+violència+etc... 2ª part

Sempre s'ha dit que les segones parts no són bones, però també hi ha excepcions que confirmen la regla. Es tracta de "L'Odisea", que sent la continuació de la "Ilíada", també és d'Homer (curiós, no?). Més matances, déus corruptes, illes amb monstres, reines psicòtiques i demés parafernàlia hel·lènica, tot protagonitzat per Ul·lises (Odiseu en grec, d'aquí el títol, oh!). Després de la guerra de Troia, el noi decideix tornar a casa i, havent fet emprenyar els déus, acaba fent un tour pel Peloponès de gresca en gresca. Mentre la seva dona l'espera a Ítaca, envoltada de pretendents gorrons i teixint i desteixint per no haver de triar nou marit. Al final, el nostre heroi aconsegueix tornar a casa (toma spoiler), liquida els gorrons i és a temps d'enterrar el seu gos, l'únic que l'ha reconegut. O això és la història que Odiseu li va explicar a Penèlope per explicar els anys de retard en tornar de la guerra.

Ah, aquells temps en que es sortia de casa tot dient "vaig a fer un vol amb els amics i ara torno", s'arrasaven civilitzacions, i en tornar es podia culpar els déus pel retard!

300 (més o menys)

Ahir vaig veure una peli que explica un dels episodis més coneguts de les guerres mèdiques (entre perses i grecs, no entre la Seguretat Social i les mútues). Es diu "300", en referència al nombre d'espartans que formaven l'expedició a les Termòpiles (les portes del foc en grec, no té res a veure amb la Termomix). El fet que no es parli dels aproximadament 7000 aliats i vassalls que els acompanyaven no importa gaire, perquè és veritat que es van fer matar defensant el pas davant d'un exèrcit immens (1.000.000 segons les cròniques, 90.000 seria una xifra molt més realista). Be, de fet, van sobreviure tres espartans, que van corregir la descortesia l'un suicidant-se i els altres dos participant en primera línia a la batalla de Platea (que no es va produir en un cinema).

Però la peli mola, perquè és força correcte històricament i visualment és un espectacle collonut, com si en Flash Gordon hagués aterrat a la Tierra Media i s'hagués posat a representar l'Ilíada dirigit per Tarantino o Peckimpah. I dura una hora i mitja!!!!.

Ah, recordeu que podem passar per alt l'estètica un pel massa "Village People".

Bicoca

Seguint amb els meus esforços per arrancar-vos de l'estultícia, avui parlarem de paraules (que són aquells conjunts de lletres que tenen un significat) i història (que és allò que mai va entendre el sr. Bush). Molt be, heu sentit mai la paraula "bicoca" com a sinònim de ganga?, sí?, perquè si no ja no cal que seguiu llegint. Diguéssim que l'heu sentida i us heu preguntat "d'on ve?". Hi ha dues maneres de saber-ho: preguntar o buscar-ho al diccionari. Però segur que apliqueu una tercera via a l'estil Blair: assumiu el que vol dir i passeu de la resta. Doncs Bicoca es troba a prop de Milà i el 1522 s'hi va lliurar una batalla entre forces imperials (espanyoles) i tropes suïsses (mercenaris al servei de França). Val, i què?, doncs que mentre els suïssos van perdre uns 3000 soldats en una idiota càrrega frontal contra els arcabussers espanyols, aquests van tenir una sola baixa que es va deure a la cossa d'una mula. Per tant, bicoca equival a ganga. Clar, no?.

Per cert, jo no ho preguntaria a Suïssa.

Caspa

Porto dos dies intentant veure-li el costat divertit a les collonades d'en Mayor Oreja. No li veig, la veritat. Resulta que vivim en un país on la mentida i l'insult són armes perfectament legals, on hi ha diaris que mantenen les seves teories conspiratives i on alguns aplaudeixen els deliris de tot un vicepresident de l'Eurocambra. Perquè dir que Zapatero i ETA són aliats potencials és delirant, però afirmar que ETA i ERC són aliats (així, sense vergonya) és delicte. Però no passarà res. No seria l'hora de que algú digui "Catalans, menys seny i més collons!"?

Per cert, que ja han fet sortir el Borbó vell dient que els toros són d'un artístic que acollona.

Tal com deia el gran Forges "País!"

Avui a dormir sense consell final, que no en tinc ganes.

Sentits + imaginació= homerització

Diguéssim que a quarts de dotze ets a la feina escoltant la ràdio i comencen una entrevista amb en Fermí Puig (Drolma) i en Juan Mari Arzak (Arzak) i et diuen que t'explicaran com fer unes cocotxes al pil pil. I dius, òstia, m'hi fixaré per intentar fer-ho a casa (els intents d'uxoricidi mitjançant receptes són considerats delictes impossibles) i l'Arzak es llença. Però és l'hora del cuquet i el teu cervell, en lloc de quedar-se amb la recepta, emprèn el vol cap a taula, visualitzant les cocotxes i triant el vi adient, provocant una gana carpàntica que et condueix a un estat de "homerització" (Simpson, no el de l'Odissea), que et fa posar el cap de costat i començar a bavejar com el gos d'en Pavlov.

Quan et recuperes del deliri, reculls les baves i t'adones que no has pillat res de la recepta, penses que la culpa és del Conseller Saura, que com se les engalta totes ja no li vindrà d'una.

Ah, i recordeu que en Mayor Oreja no surt al "Club de la comedia".